¿Per què no hi ha una biografia canònica de Companys?

Com que Companys anava a tenir cert relleu a la meva última novel·la, abans de començar a escriure-la vaig llegir els últims llibres publicats sobre ell. Les meves lectures prèvies eren les de la meva generació: des de l’assaig biogràfic més primerenc, del democratacristià Osorio y Gallardo, el seu advocat en el judici pels fets del 6 d’octubre del 34, fins a les investigacions de Josep Benet sobre el seu exili i afusellament l’octubre de 1940, passant per les aportacions de Domènec de Bellmunt, Joan Llarch i Josep M. Poblet, de factura hagiogràfica. Llibres dominats tots per l’últim episodi de la vida del president català després de la seva detenció per la Gestapo a la Bretanya i marcats per l’enteresa amb què va afrontarl’escamot d’execució a la fossa del castell de Montjuïc.

Els historiadors afirmen que la figura de president màrtir que ha arrelat en bona part de l’imaginari col·lectiu català dificulta encara una investigació detallada de la seva trajectòria. Companys té incondicionals categòrics i detractors ferotges però pocs estudiosos equànimes, tot i que se n’han publicat llibres d’indubtable interès en els últims anys. Entre d’altres, el d’Enric Ucelay-Da Cal i Arnau González i Vilalta (‘Contra Companys, 1936’), que s’endinsa en el complot que va patir per part de destacats políticsd’Estat Català  i el seu partit que l’acusaven de titella de la CNT i de falta de fermesa nacionalista. O el de Martín Ramos, que cita àcides crítiques de Tarradellas a Companys. També hi ha memòries (les d’Hurtado, demolidores, o les de Trueta i Broggi, més amables) que ens acosten a la complexitat del personatge, augmentada pels seus rampells, però no n’hi ha cap biografia definitiva, com la que tenen Azaña (Santos Juliá) o Negrín (Enrique Moradiellos), els altres dos grans protagonistes civils de la guerra.

Mort tràgica i èpica

¿Per què no hi ha una biografia concloent de Lluís Companys? Una semblança que determini la seva responsabilitat en els fets que va viure, en particular l’actuació dels ‘incontrolats’ que van sembrar el terror durant els primers mesos de la guerra. Un text equilibrat que relati encerts i errors. La resposta és, probablement, que la seva tràgica i èpica mort el va deixar fora de l’abast dels historiadors.

És una llàstima, perquè la seva vida, dilatada, presenta episodis edificants i d’altres decontrovertits. Des de molt jove, Companys es va acostar a la causa obrera, en els temps dels pistolers que van assassinar els seus amics Francesc Layret i Salvador Seguí, el ‘Noi del Sucre’. El 1936, va saber negociar amb els que tenien el poder al carrer i a les fàbriques per fer front a la sublevació. És cert que no va frenar les exaccions comeses per la FAI i altres forces republicanes fins ben entrat l’any 1937, però també ho és que va facilitar la sortida a l’estranger de milers de catalans perseguits per les milícies.

Notícies relacionades

Lluís Companys: un judici per rebel·lió cada 84 anys

El Consell de Ministres rebutja la condemna a mort de Lluís Companys

Lluís Companys ho va ser tot. Regidor de Barcelona pel Raval i alcalde, governador civil, diputat a Corts per Sabadell, president del Parlament i... ministre de Marina durant tres mesos, poc abans de declararl’Estat català sense ser independentista. Va acudir a la Monumental de Madrid, en plena guerra civil, per cridar ‘¡Madrilenys, Catalunya us estima!’ i després no va saber, o no va poder, mantenir una relació fructífera amb Largo Caballero i Negrín. És més, el 1938 va enviar Batista i Roca a Londres a temptejar una il·lusòria‘pau catalana’amb els anglesos. La seva vida personal també està feta de llums i ombres. Des de la seva passió pel Lluïset, el seu fill malalt, de qui no va poder acomiadar-se quan el va detenir la Gestapo, fins als seus embolics de faldilles, proverbials, però no més que els d’altres prohoms de l’època, com els del president del Parlament, Joan Casanovas, o els de Cambó.

Sorprèn que ningú, que jo sàpiga, estigui treballant en una biografia canònica. El 15 d’octubre es compliran 79 anys de la seva mort, prou temps per decantar la llegenda de la realitat. No fer-ho segueix alimentat el mite però també les fòbies dels qui el consideren, injustament, responsable de tots els mals que va patir la rereguarda catalana durant la guerra. Els historiadors tenen avui material sobrat per interpretar el seu paper en la història contemporània de Catalunya. I per explicar per què, al començar l’exili, Companys era un home aïllat, menystingut per gairebé tots. Començant per molts dels seus, que l’anomenaven despectivament ‘el Pajaritu’. Fins que Franco el va manar afusellarFranco , i el va encimbellar a l’altar dels màrtirs i va impedir que algú s’hagi atrevit, fins avui, amb la seva biografia.