Atrapats a la nòria

La vida és una dialèctica infinita entre el que hauria sigut millor i el que és. Bo, dolent o regular: el que és.

Sobre el paper, a cap actor polític li interessava la repetició electoral, i menys als ciutadans (i de forma especial als electors progressistes), involucrats en una boira d’estupefacció i enuig per la incapacitat dels seus representants. Com si sobre la governació d’Espanya, en precari durant l’últim bienni, no pesés a més la triple amenaça d’un brexit salvatgebrexit, d’una nova recessió globali de l’impacte imminent de la sentència del procés. Com si no hi hagués assumptes socials i econòmics per atendre amb urgència extrema. Com si no hi hagués res més valuós i peremptori que el càlcul partidari curtterminista.

Dotar el país d’un govern estable després de dos anys i davant de l’inajornable temporal hauria sigut el millor, però no és això el que passarà. Tornar a votar. Quatre eleccions generals en quatre anys. Una dada que hauria de moure la classe política al recolliment i la reflexió silent. Hauria de ser així, però no serà així. La campanya electoral ja ha començat.

Sánchez confia a ampliar el seu avantatge a costa de Podem. Tornarà a necessitar el seu recolzament, però un Iglesias eventualment més feble estaria en inferior condició negociadora. L’objectiu del líder del PSOE és desempallegar-se de la inestabilitat que hauria tingut amb la dependència d’una crossa independentista. Però en la situació pot perdre la majoria al Senat en mans de la dreta: això li complicaria la gestió del conflicte català.

Iglesias no té res a guanyar. La seva aspiració més gran és perdre les menys plomes possibles, una vegada descartada l’amenaça de la concurrència d’Errejón.

El fort madrileny

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Casado pot fer de la necessitat virtut. Té una bona oportunitat per rescatar vots escapatsCs i Vox. Una millora electoral li permetria esquivar la rendició de comptes que tard o d’hora li hauria exigit el PP després de les dues punxades de la primavera, amb prou feines maquillades per la conservació del fort madrileny.

A Rivera se li presenta un panorama més fosc. Va errar al vetar Sánchez, abandonar el centrisme, col·laborar amb l’extrema dreta i permetre la fuga de talent de les seves files. Rivera braceja amb força, però amb un nord difús. Una patacada li podria costar el cap i, de retruc, facilitar un aliat a Sánchez després de les eleccions.