Govern i governabilitat

En qualsevol sistema parlamentari com el nostre, el poder legislatiu assumeix dues funcions polítiques importants: representar la ciutadania i generar govern. El Congrés dels Diputats designa, mitjançant la investidura, el president del Govern. Amb el Senat, el Congrés representa el poble espanyol, tot i que, a diferència de la Cambra alta, ho fa amb un sistema de representació proporcional. La funció representativa s’ha complert sense problemes, però el disseny constitucional no ha produït el resultat necessari: la formació d’un Govern. No és poca cosa, perquè el sistema democràtic és un sistema de govern, i no només de representació.

Quan el parlamentarisme ha fallat en aquesta tasca essencial, els seus crítics extremistes han trobat arguments per erosionar la democràcia mateixa, presentant-la com un sistema ineficaç. Per això entre les dues guerres mundials es va formular la teoria del parlamentarisme «racionalitzat»: no s’havia de pensar només en la responsabilitat del Govern davant la cambra, sinó que aquesta havia de ser responsable de la formació de l’Executiu al designar el seu president. Els procediments d’investidura s’integraven en els textos constitucionals, cosa que dona la mesura de la importància que mereixien.

En l’article 99 de la Constitució tenim les normes per a la investidura, però a la vista estan les seves carències, que no permeten superar situacions com l’actual. La perspectiva de noves eleccions espanta a uns i per a d’altres és acceptable o fins i tot atractiva. Però representa la frustració de les eleccions precedents, que no han servit per formar govern. Per això s’han pensat fórmules per assegurar la investidura. Una de les propostes deixaria intacte el text de la Constitució. Aquesta només disposa que el nombre de diputats s’ha de situar entre 300 i 400, però remet a la legislació electoral la fixació del nombre exacte, que, com sabem, és ara de 350.

Modificar la llei orgànica de règim electoral

La idea és modificar la llei orgànica de règim electoral per passar a 400 diputats i que els 50 nous s’assignin al partit que hagi obtingut el major nombre de diputats. Amb aquest suplement es pretén augmentar la probabilitat de la investidura per al candidat del partit més votat. La mala notícia és que així difícilment pot complir-se la proporcionalitat que s’imposa en l’article 68.2 de la Constitució, precisament quan seria aconsellable augmentar-la en vista de la diversitat de les preferències de l’electorat. 

Un altre tipus de propostes requereixen una reforma de l’article 99, per obrir la porta a la presentació de més d’un candidat a la presidència. En lloc de votar ‘sí’ o ‘no’ a una persona, els diputats han de votar un nom o abstenir-se. És, entre d’altres, el model previst al País Basc. Després d’una primera volta en la qual es requereix la majoria absoluta, en la segona és proclamada la persona que obté el major nombre de vots. El risc de tornar a les urnes s’elimina, perquè sempre hi haurà un candidat votat. Tot i que hi hauria conseqüències: el Rei ja no proposaria cap candidat a la presidència. Ho faria cada grup parlamentari interessat i es perdria la possibilitat, que ara es dona, que el Monarca, en moments de crisi, proposés una persona independent per encapçalar un govern dels anomenats ‘tècnics’.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

La reforma de l’article 99, en tot cas, no seria per si mateixa suficient. De poc serveix tenir Govern si no pot desplegar les seves polítiques a l’estar encotillat per un pressupost aliè heretat. Aquesta situació també ha de ser considerada anòmala, ja que respon a la voluntat d’unes Corts anteriors amb una composició diferent. Per això convindria facilitar la tramitació dels Pressupostos, perquè el Govern pugui dur a terme el seu programa. S’hauria de modificar el procediment legislatiu del projecte de Pressupostos, que es troba en els reglaments del Congrés i del Senat. En concret, eliminar la possibilitat que es puguin presentar esmenes a la totalitat de devolució al Congrés i que es plantegi el veto al Senat. L’objectiu no seria, en cap cas, garantir l’aprovació dels Pressupostos, sinó donar una oportunitat a la negociació d’esmenes concretes, salvant sempre l’última paraula que correspon al Congrés.

Si el problema existeix, les reformes són necessàries. Les apuntades, o d’altres que es puguin proposar. Però, en tot cas, fa falta un Govern que disposi de totes les seves atribucions. És imprescindible perquè pugui impulsar els canvis normatius pertinents, a més d’atendre les urgències que s’acumulen.