Anar al contingut

El tauler polític espanyol

Res serà igual al novembre

Res serà igual al novembre

Antón Losada

La dreta no tindrà un problema de mobilització davant d'una nova convocatòria electoral, l'esquerra sí

L’última vegada que a Espanya l’esquerra no va saber acordar per governar i vam tornar a les urnes, va perdre més d’un milió de vots i qualsevol opció de govern mentre el Partit Popular recuperava més de 700.000 vots i mantenia la Moncloa. Va ser el 2016. Ignorant tal antecedent, el PSOE i Unides Podem semblen decidits a repetir l’experiència convençuts que els anirà millor aquesta vegada. Es pot suposar que unes expectatives tan grans es basin en alguna evidència més sòlida que l’optimisme històric de la progressia espanyola, o el mer desig de governar a la seva manera i sense suportar la confusa convivència amb un soci.

Expliquen els ben informats que els socialistes manegen enquestes que els anuncien superar amb facilitat el llistó del 30% de vot –que ja anaven a batre a l’abril– i augmentar prou els seus escons per, o bé forçar Podem a donar el seu recolzament des de fora, o bé reclamar i obtenir l’abstenció de PP. El segon revela un perillós desconeixement d’un principi bàsic en la política espanyola: la dreta mai juga amb les regles que aplica als altres. Costa veure quin seria el guany de Podem acceptant al desembre el que ara rebutja davant d’un PSOE que ja hauria cremat el comodí dels comicis.

Les tendències es mantenen estables

Respecte a les enquestes, si agreguem els resultats de les publicades, deixant a part l’últim CIS amb un treball de camp fet abans de l’estiu, llancen un escenari on PSOE i PP millorarien els resultats entre 3 i 4 punts, Cs i Vox perdrien entre 1 i 2 punts i la teòrica gran víctima de la repetició, Podem, baixaria poc més d’un punt. Les tendències es mantenen estables des del juliol. La dreta no sumaria per governar i l’esquerra necessitaria un acord, com ara. Però les enquestes convé llegir-les completes, no només la part que a un li vagi bé. Sis de cada deu votants de dretes anhelen la repetició electoral, només dos de cada deu votants d’esquerres volen votar una altra vegada. La dreta no tindrà un problema de mobilització al novembre, l’esquerra sí. Confiar que no serà difícil resoldre-ho, enmig d’una campanya en què els partits d’esquerres passaran bona part del seu temps retraient-se mútuament la seva incapacitat per arribar a acords, sembla més un acte de fe que un càlcul racional.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Sostenen els ben informats que Unides Podem espera que la prepotència que imputen als socialistes durant les negociacions cohesioni les seves bases, com va succeir el 2016 quan la por del ‘sorpasso’ va mobilitzar els seguidors socialistes. També confien en les bones prestacions en campanya del seu líder. Respecte al primer, es preveu un pronòstic d’alt risc decidir què pesarà més en l’electorat d’esquerres al novembre, si la fidelitat o la utilitat de la seva papereta. Els morats farien bé a tenir present com, el 2016, les habilitats del seu líder en campanya no van impedir una sagnia milionària de recolzaments.

La sentència del procés

Preguntar avui a la gent què votarà el novembre, quan a la majoria encara li costa creure que ho hagi de fer de nou, suposa un còmput demoscòpic complex. Refiar-se d’aquest càlcul implica un risc extrem. Al novembre anirem a votar amb la sentència del procés acabada de servir. L’accelerat deteriorament dels indicadors econòmics permet preveure que el temor d’una nova recessió, el repartiment dels seus costos i la necessitat de nous ajustaments entraran de nou amb força a l’agenda política. Cal tenir molta confiança en un mateix per pensar que a la dreta no li anirà bé una campanya marcada per la qüestió nacional i l’amenaça d’una nova crisi econòmica i amb l’esquerra enfangada en un extenuant duel a l’estil de Pimpinela.

S’ha de tenir
molta confiança en un mateix per pensar que a la dreta no li anirà bé una campanya marcada per la qüestió nacional i l’amenaça de recessió

Pablo Iglesias i Pedro Sánchez s’haurien de plantejar també que, al novembre, molts dels seus votants no els veuran igual que a l’abril. Sánchez ja no serà el president del «Govern bonic», que va treure el país del marasme marianista apel·lant a la confiança i la regeneració. Per a no pocs –sis de cada deu, segons algunes enquestes– encarnarà un polític fred i calculador que va preferir anar a eleccions perquè li semblava més bon negoci que aguantar un soci. Iglesias tampoc serà el líder audaç que va presentar una moció de censura per perdre-la i després va facilitar el triomf de la moció socialista perquè l’important era fer fora la dreta. Tornarà a veure’s retratat com el cabdill a qui l’únic que li importa és sortir-se amb la seva. Afirmen els experts que, ara, en política, l’important és el relat. Però tots en tenen un i no sempre el teu és el millor.