La unitat dels catalans

Massa vegades l’apel·lació a la unitat s’ha convertit en una arma llancívola entre els partits; s’ha buscat més desgastar l’adversari que no pas realment aspirar a sumar esforços en la defensa d’un projecte àmpliament compartit. Però és cert que quan la pugna partidista és eixordadora i el país viu temps tan difícils com els que ha tocat viure a Catalunya, les demandes de la unitat no són pas petites. Són també l’anhel i l’esperança de molta gent concernida i compromesa. Segurament, per exemple, els crits en favor de la unitat independentista ressonaran amb força pels carrers de Barcelona durant la manifestació d’aquesta Diada Nacional. I és legítim que sigui d’aquesta manera.

Dit això, tinc el convenciment, però, que auqella unitat que ens convé no és tant la unitat dels independentistes, que també estaria bé, és clar, almenys en el fet de compartir una estratègia seriosa i possible. No, la unitat dels catalans és la que de veritat tornem a necessitar. I és que el país, almenys des de la tardor del 2017, té ferides obertes i ponts trencats. Cal curar i cal refer. No és fàcil clar ni serà ràpid; i en bona part depèn en bona mesura del que vagi succeint durant els propers mesos; si les reaccions de tots ens retornen a la tardor del 2017 és probable que hi hagi més ferides i fossats més grans.

Per al món no independentista els plens del Parlament del setembre d’aquell any varen suposar una ruptura de les mínimes regles parlamentàries que organitzen la vida política en una societat democràticament madura i sòlida; alhora, el llenguatge i les actituds d’una part del món independentista era viscut per amplis sectors de l’autonomisme i el federalisme, de tradició democràtica i catalanista, com una expulsió del camp dels demòcrates i del catalanisme en tota regla. La fugida endavant que fou la proclamació de la independència del 27-O, per molt fugida endavant que fos, reblava, ni que fos simbòlicament, el clau de la ruptura amb tot el sistema institucional vigent. Durant aquelles setmanes en aquest camp hi va haver por i tristesa.

Per al meu món, el món independentista i sobiranista, les ferides són molt fondes. Només cal que recordem alguns fets: la brutalitat de la intervenció policial de l’1-O, el discurs del Rei del 3-O, les presons provisionals de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez decretades el 16 d’octubre i la resta de les presons dels líders polítics a principis de novembre, la marxa a l’estranger del president Puigdemont i alguns membres del Govern, que iniciaven un incert exili polític, la posada en marxa de l’article 155 de la Constitució, amb la dissolució del Parlament, del Govern i la intervenció de l’autonomia i les conseqüències de tot ordre que es deriven de tot plegat... El panorama era desolador. Moltes coses es varen trencar en aquells dies en allò més profund dels sentiments i les confiances de molts catalans.

Han passat ja dos anys i estem a les portes de la sentència de la Sala Segona del Tribunal Suprem. La intensitat ha baixat, és cert, però totes les qüestions de fons estan allí. No hem avançat massa, la veritat.

Tambés és cert que, per sort, la convivència cívica del país continua sent sòlida; la immensa majoria de la gent té un enorme sentit comú. No hi ha problema de convivència com s’entesten en proclamar alguns, però sí que tenim un problema d'una forta polarització política i tenim el risc de quedar atrapats en el dolor i el ressentiment, cadascú des de la seva raó, per una temporada llarga. I això no és bo per a ningú. Vaja, només és bo per a aquells que del conflicte enquistat volen fer la seva fortalesa. Per al país l’enquistament ens condemna al bloqueig i a l’immobilisme. A perdre oportunitats i a renunciar al progrés col·lectiu.

El país necessita mirar endavant i afrontar els reptes econòmics, socials, tecnològics, culturals i climàtics que té per endavant i que són d’una magnitud colossal. I el país només podrà afrontar seriosament aquests reptes si som capaços de compartir algunes idees, valors i sentiments.

Però per fer aquesta tasca toca curar les ferides i refer els ponts, no pas tirar més sal o cavar més fons.

Refer la unitat dels catalans hauria de ser la nostra obsessió en els propers temps. I només podrem refer aquesta unitat si tothom és capaç de sentir empatia amb el patiment dels altres, el reconeixement de les seves raons i un profund sentit de la justícia. I saber perdonar i saber demanar perdó.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Catalunya és una nació sense estat i que, per tant, no té altra força que la seva gent, amb tota la seva pluralitat i complexitat. Precisament quan aquest país ha estat més fort és quan hem estat capaços, gent que pensem i sentim diferent, d'aplegar-nos sota uns mateixos ideals de llibertat i justícia.

*Exdiputat al Congrés.