Assaig d'un assaig

L’assaig  és el gènere major del que Josep Pla va anomenar «literatura d’observació». Es publiquen molts llibres de «no-ficció», però molt pocs assajos. No és un registre fàcil. Té el risc de caure en la simple crònica, l’enumeració dels fets, o en la pura especulació, que podria haver sigut però no va ser. La gràcia de l’assaig és a les ulleres de l’autor: en la seva capacitat d’acumular fets i dades, de vincular-los amb el passat, de buscar esquemes explicatius en altres autors i en altres llocs,d’oferir alguna cosa més que un relat, una explicació. S’han publicat molts llibres sobre el que ha passat a Catalunya. Alguns ja són cròniques de referència, com els treballs de Lola García i de Oriol March. El més semblant a un assaig fins al moment era el treball de Jordi Amat (La conjura de los irresponsables), esclau de la pressa en la seva publicació.

Francesc-Marc Àlvaro presenta aquests dies el primer intent, culminat amb èxit, de mirar el procés català a la manera de Pla: Ensayo general de una revueltapublicat per Galaxia Gutenberg (Pòrtic en català). Només el títol ja dona per a un altre tractat. La mirada de l’assagista posa els fets en l’àmbit de les revoltes (ni rebel·lions, ni meres mobilitzacions), però els qualifica com d’«assaig», és a dir, en un grau anterior a la temptativa. El contingut no revela els racons de l’anomenat procés, no s’entreté en les facècies, sinó que emprèn les entreteles, el que hi ha al substrat dels fets, entre la tela (aparent) i el folre (imperceptible). El mapa que presenta és exhaustiu, tant en la seqüència dels esdeveniments, com en la comparativa amb altres moments històrics, dins i fora de Catalunya. Especialment memorable és la dissecció que fa Àlvaro de l’evolució d’Esquerra i del que va ser CiU, sense tòpics ni edulcorants. Sense ànim de fer espòiler, aquí tenen un aperitiu del que trobaran: «La promesa de una independencia exprés ha sido el gran error de los dirigentes del movimiento, al mismo nivel que tres factores más, el desconocimiento de la mentalidad de las élites de Madrid, el hecho de no valorar lo que representa el monopolio de la violencia en manos del Estado y un exceso de confianza en el discurso sobre los intereses materiales de la población por encima de los sentimientos de pertinencia». Com va escriure Kant, «la humana propensió a jutjar el pensament aliè d’acord amb les idees pròpies». L’assaig d’Àlvaro fa just el contrari.