Anar al contingut

Al contraatac

El delicte de ser dona

HASAN SARBAKHSHIAN

El delicte de ser dona

Najat El Hachmi

A l'Iran la presó és visible, les lleis es veuen a simple vista, els barrots són palpables, però en altres llocs les normes que discriminen les dones són més difícils de detectar

Hi ha realitats que semblen distòpiques. Veient la situació de les dones a l’Iran, la Margaret Atwood va quedar curta amb el seu ‘Conte de la donzella’. Mojgan Keshavarz, Monireh Arabshahi i Yasmina Aryani han estat condemnades a un total de 55 anys de presó per destapar-se el cap dins del vagó d’un metro. És només l’últim dels despropòsits del règim dels aiatol·làs. Les iranianes són sistemàticament violentades, sotmeses a un règim inhumà, discriminades en tots els àmbits de la vida des de 1979, any de la "revolució" islamista. Cal llegir l'Azar Nafisi, Nazanin Armanian o Négar Djavadi per entendre des de dins el que va suposar l’adveniment de l’obscurantisme religiós que caracteritza el règim. El coratge de les iranianes, la seva resistència i capacitat de lluita continuada és admirable i un exemple de feminisme.

A l’Iran la presó és visible, les lleis es veuen a simple vista, els barrots són palpables, però en altres llocs les normes que discriminen les dones són més difícils de detectar. El masclisme té una capacitat d’adaptació increïble i, de vegades, troba els còmplices més inesperats.

No és a quilòmetres de distància, és aquí que milers de dones han de conquerir cada centímetre de llibertat: nadar en una piscina, prendre el sol en una platja, sentir el vent als cabells, viatjar soles, sortir de nit, menjar fora de casa, anar a ballar, cantar, vestir-se com volen, seure en una terrassa i prendre's una canya o brindar amb un bon vi, tastar un bon pernil, tenir amics homes i anar junts pel carrer o quedar sols a casa, decidir sobre la pròpia vida sexual, estimar lliurement qualsevol home o qualsevol dona, fer-se petons i abraçades en públic, estudiar, treballar en qualsevol feina que triïn.

Parcel·les de llibertat

La llibertat no és un concepte abstracte allunyat de la realitat. La llibertat, com diu una frase coneguda, és una pràctica quotidiana. Transgredir les normes per trepitjar aquestes petites parcel·les de llibertat suposa, com a mínim, carregar amb una pesada culpa i, en molts casos, si les descobreixen son jutjades, castigades, sovint violentades, expulsades del grup de pertinença, condemnades al desarrelament i la solitud.

Estaria bé que poguessin parlar públicament del seu patiment sense ser silenciades una vegada i una altra: pels que pertanyen al mateix col.lectiu, pels teòlegs i guardians de la moral, però també per altres dones que neguen el seu malestar i ara (¡ai quin món!) també per persones completament alienes a la seva realitat.