Anar al contingut

La investidura en suspens

Repetir o no repetir, aquesta és la incògnita

Repetir o no repetir, aquesta és la incògnita

Joan Tapia

Sánchez creu que la coalició amb Iglesias acabarà malament i obligaria a altres eleccions anticipades i en pitjors condicions

Sempre hi ha qui està pitjor. Espanya té dèficit d’estabilitat des del 2016, quan Rajoy es va quedar sense majoria i el bipartidisme imperfecte (PP i PSOE més IU i nacionalistes) s’ha anat substituint per un pluripartidisme més complicat.

Però la Gran Bretanya està pitjor, immersa en un procés agònic des del referèndum del 2016 que va votar (52% a 48%) sortir de la UE. Aquí la inestabilitat és més greu perquè està en joc una cosa tan traumàtica com ser o no ser a Europa. I els conflictes interns amenacen. Si Boris Johnson aconsegueix el seu objectiu (aquest cap de setmana sembla que no), la Gran Bretanya sortiria sense acord de la UE, s’obriria la porta que Escòcia s’independitzés amb benedicció europea i a Irlanda del Nord correrien riscos perillosos. El fonamentalisme nacionalista de Johnson pot fer naufragar la Gran Bretanya.

Veient Boris fanfarronejar que prefereix morir a demanar una altra pròrroga a Brussel·les, fins i tot es poden disculpar els exabruptes del president de la Generalitat en la seva conferència de dijous a Madrid. Trist consol. Anem a l’immediat. El cap de setmana que ve sabrem si hi haurà repetició electoral perquè Felip VI hauria de començar les seves consultes el dimarts 17 (com a tard) per proposar de nou Pedro Sánchez si té els recolzaments necessaris. Cinc mesos després de les eleccions del 28 d’abril estem, doncs, en un moment crucial.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

¿Hi haurà noves eleccions? És probable, no segur. El PSOE va guanyar les eleccions pujant molt, però només fins a 123 escons. Matemàticament podia sumar amb Cs, però els militants de Ferraz van corejar l’«amb Rivera no» i ja abans el líder de Cs havia fet de l’antisanchisme la columna vertebral de la seva doctrina. En la pragmàtica dreta econòmica creuen que Rivera ha embogit i no se sap el que pensa el seu admirat Macron, que veu en Sánchez un aliat imprescindible (després de Merkel) per gestionar Europa.

L’altra opció era apostar per l’afinitat ideològica (tot i que la socialdemocràcia té poc a veure amb Veneçuela) i refer el pacte amb Podem, que va funcionar des de la moció de censura del 2018. Tot i que es necessitava el recolzament del PNB i l’abstenció d’ERC.

Però s’està veient que aquests recolzaments no són l’obstacle. Al contrari, pressionen Iglesias perquè no impedeixi el govern Sánchez, l’únic possible, i no donar una altra oportunitat a la dreta.

¿Què ha passat? El gran escull és que Iglesias es va tancar en banda: govern de coalició o eleccions, mentre que Sánchez era reticent a la coalició i l’actitud d’Iglesias al juliol el va convèncer que un govern amb Podem acabaria malament i faria inevitable anar –en pitjors condicions– a noves eleccions.

Governar bé exigeix saber temperar, una cosa bastant difícil per als que proclamen que equival a trair idees o programes

Sánchez té raons, tot i que no les explicita totes. La primera és que afirmar que, sense Podem en el Govern, el PSOE trairia, destrueix la imprescindible confiança en el soci. ¿Governar amb els que t’acusen de traïdor? I vist això hi hauria el risc d’un govern paral·lel que critiqués el del BOE. Quan el 1981 Mitterrand va formar govern amb els comunistes, a Georges Marchais, secretari general del molt implantat PCF, ni se li va acudir demanar entrar en el Govern. Va assumir que acompanyava. Punt.

I hi ha diferències substancials. No només sobre Catalunya. Iglesias no ha dit si a Grècia hauria recolzat Tsipras, que va fer l’inevitable «costés el que costés», o a Varufakis, que va fantasiejar sobre derrotar Alemanya. I sobre Veneçuela ‘no ho sap, no contesta’.

Sánchez creu que Podem ha sigut un aliat, però que no està madur per als ministeris. Un economista seriós creu que si Podem tingués la cartera de Treball el temor de l’empresariat –fins i tot sense amenaça de recessió, i tot i que el ministre no fes res– paralitzaria projectes.                                                                         

Sánchez vol tocar la reforma laboral, però amb cautela. Per combatre la desigualtat i l’excés de temporalitat, sense frenar inversions i ocupació. Governar bé és saber temperar, incompatible amb els qui proclamen que és el mateix que trair.

Sánchez ha posat les cartes sobre la taula. Iglesias pot escollir entre un pacte de legislatura, investir Sánchez i després posar-li difícil (l’opció d’IU) o noves eleccions. Hi ha marge, perquè per a Sánchez les eleccions tenen molts riscos. Artur Mas va dissoldre el 2012 demanant «una majoria excepcional» i va patir una seriosa rebolcada. I el mateix li va passar més recentment a Theresa May a la Gran Bretanya.