Convocatòries excloents

Totes les fronteres de la Diada

Cada Diada del procés ha anat dibuixant un solc al territori entre el 'nosaltres' i 'els altres'

4
Es llegeix en minuts
zentauroepp49750182 07 09 2019 leonard beard dibuix ex segon sexe de diumenge190907170308

zentauroepp49750182 07 09 2019 leonard beard dibuix ex segon sexe de diumenge190907170308

Potser tot es degui al fet de celebrar una derrota. ¿Per què entre tants moments històrics es va escollir la caiguda de Barcelona en mans de les tropes borbòniques durant la guerra de successió espanyola? En aquell moment, la ciutat era frontera de dos exèrcits, de dues cases monàrquiques, d’un conflicte internacional que marcaria el destí d’Europa. Massa ferida per a un territori tan petit.

Va passar la història pels carrers de la ciutat. La repressió borbònica va caure sobre els territoris austracistes de la Corona d’Aragó, especialment a Catalunya, últim bastió rebel. No va arribar la restitució de les institucions i les lleis, però sí l’obertura dels ports d’Amèrica al comerç català. Parlem d’exportació de vi i aiguardent, de cotó i de revolució industrial, de negrers i mansions... Dècades en què entraven els diners a cabassos i es cavaven fronteres de dolor a l’Àfrica i Amèrica, però aquesta és una altra història. Exactament, la part fosca, sense èpica ni orgull. 

Va venir i se’n va anar la dictadura de Franco i la Diada es va vestir de llarg l’11 de setembre de 1976. Una multitudinària manifestació es va congregar a Sant Boi de Llobregat, el lloc autoritzat per realitzar-la. Llavors, les senyeres es van comprar a les merceries, no als basars, i al carrer van conviure amb ‘ikurriñes’ i falçs i martells. No feia ni un any de la mort del dictador i al carrer encara circulava la por. Van ser moltes les emocions que van desfilar juntes aquell dia. Catalanistes de tots els colors, molta gent del PSUC, independentistes, però també ciutadans sense carnet que només volien disfrutar d’una llibertat titubejant, però exultant. El català es va barrejar amb mil accents del castellà. Les pàtries grans i les petites es van fondre en la voluntat de llançar paletades d’il·lusió sobre la memòria, encara viva, d’una guerra civil que havia ferit la vida de tants. Aquell dia va adquirir la forma d’un bàlsam capaç de calmar les cicatrius de les trinxeres. 

Els anys van anar passant, també els entusiasmes. I la Diada va adquirir la forma de dia festiu, pastís quadribarrat i actes oficials. Una amable jornada d’afirmació. Fins que van arribar la crisi, les retallades, el plec a l’alfombra pel qual treien el nas la Gürtel i el 3%, l’Estatut retallat, els rèdits polítics de furgar en el conflicte entre una idea de Catalunya i una altra d’Espanya, el xoc de nacionalismes...I l’ANC.

Any 1 de l’Era del Procés

2012. A l’abril es constitueix l’Assemblea Nacional Catalana, aquesta associació que s’ha autoerigit en far de Catalunya i que enfonsa en les ombres tot el que s’escapa de la seva llum uniformadora i dogmàtica. Cinc mesos després se celebra la primera gran Diada de l’Era del Procés. ‘Catalunya, nou Estat d’Europa’. No fa falta recórrer a les xifres oficials (sempre presoneres d’aquest milió d’assistents imprescindibles perquè a Catalunya una manifestació sigui de pro) per admirar que l’afluència va ser massiva, colossal, extraordinària. Aquesta Diada va marcar l’inici del ‘més difícil encara’. Des d’aleshores, cada nova cita de l’11 de setembre s’ha convertit en una complexa operació d’enginyeria organitzativa i negoci promocional.

‘Via catalana cap a la independència’ (2013), ‘9-N votarem; 9-N guanyarem’ (2014), ‘Via lliure a la República’ (2015), ‘A punt’ (2016), ‘La Diada del sí’ (2017), ‘Fem la República Catalana’ (2018)... ¿Com expressar el que provoca tanta homogeneïtat, tanta ordenada alegria, tants lemes que casen malament amb la realitat, sense semblar coberta de cendra?

La frontera

És la frontera. Aquest lloc en el qual tot canvia, la línia limítrofa entre els uns i els altres. De vegades, també la ferida que marca el ‘nosaltres’ dels ‘altres’. Any rere any, la manifestació de la Diada –expressió de la seva essència– s’ha anat consolidant com la festa particular de centenars de milers de persones. En la seva immensitat ha adquirit la percepció de totalitat, de conjunt. Però la seva convocatòria està basada en l’exclusió d’altres centenars de milers de ciutadans que no se senten apel·lats, que no comparteixen ni la idea ni el final d’aquesta Catalunya que anhelen d’altres. Cada Diada del procés ha anat dibuixant un solc al territori. A la fi, una multiplicitat de fronteres que quarteren esforços i afectes. Quilòmetres i quilòmetres de rasa pels quals circulen, i es perden, complicitats.

Notícies relacionades

Sota els focus d’aquesta Catalunya emesa, expressada i proclamada pels mitjans de comunicació públics i les institucions dirigides per l’independentisme, els qui circulen a l’altre costat de la frontera ‘correcta’ o es perden en les ombres, o són il·luminats per altres focus que només volen instrumentalitzar el conflicte. I es cobreixen de cendra, que és la resta de les il·lusions compartides.

Aquest any, l’ANC ha convocat la Diada sota el lema inequívoc ‘Objectiu independència’. El Govern la promou sota el lema –més ambigu– de ‘Tornarem’ i, entre les samarretes oficials i les dels basars, ha sorgit una nova proposta inspirada en les protestes de Hong Kong: cobrir-se amb un casc groc. Ideal per cavar fronteres.