Anar al contingut

Al contraatac

Sorpresa, admiració i aplaudiment

Jim Cooper

Sorpresa, admiració i aplaudiment

Josep Maria Pou

Recomano la minisèrie de 'La voz más alta' ('The Loudest Voice'). I aplaudeixo la seva valentia. Aquesta televisió sí que és de servei públic

Acabo de veure els set episodis de la minisèrie 'La voz más alta' ('The Loudest Voice') –devorats els set en dues tardes consecutives, al límit d’un mes d’agost que facilita espai per a aquestes coses– i segueixo amb la boca oberta. De sorpresa, d’una banda. D’admiració, de l’altra. L’admiració és per la qualitat de la sèrie i en especial pel treball monstruós, impecable, inabastable, aclaparador de Russell Crowe. ¡Quin prodigi d’interpretació, Déu meu!  Tot i que penso que no hi ha premi, que no n’hi pot haver per a un treball tan enorme com aquest, tan alt, tan alt, que fa inútil qualsevol reconeixement perquè fins allà no hi arriben les vares de mesurar, acudeixo a la llista de nominats als premis Emmy que s’entregaran el pròxim 15 de setembre i em sorprèn no trobar-lo com a candidat. Ni a l’actor, ni a la sèrie, ni a ningú de l’equip.

Calma, que no els passi el mateix que a mi, que vaig començar a abominar els Emmy i els qui els voten. El que passa és que la sèrie és d’estrena tan recent (30 de juny) que va més enllà del termini legal d’admissió de candidatures que s’acaba al maig. Haurem d’esperar, doncs, als Emmy del pròxim any per veure com actor i sèrie són portats a l’olimp dels déus. Repasso el que he escrit fins ara i adverteixo un abús de superlatius, però em nego a corregir-lo. Anem tan escassos d’alegries que és bo, quan hi ha motiu, deixar córrer, desbocat, l’elogi i l’aplaudiment.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Els vaig parlar, al principi, de la meva admiració i la meva sorpresa. Raonada la primera, anem a buscar el segon: sorpresa que hi puguin haver personatges com el Robert Ailes que retrata la sèrie, creador de la Fox News i responsable, en gran part, que Nixon, Bush i el mateix Trump hagin arribat al que han arribat; sorpresa que, mentre els simples mortals breguem per treure el cap i amb prou feines respirar, hi hagi indesitjables com Ailes que determinin què serà de nosaltres; sorpresa que aquests paios es diguin periodistes, assessors, advocats, economistes; sorpresa que algú pugui tancar, amb la mà dreta, la cremallera de la bragueta després de satisfer-se grollerament amb alguna de les seves subordinades, mentre tecleja, amb l’esquerra, el número que el posa en línia directa amb Trump per acordar entre els dos la manipulació de l’informatiu d’aquella nit. Una sorpresa, la meva sorpresa, que no s'atura. ¿És així la vida?

Recomano, per descomptat, aquesta sèrie. I aplaudeixo la seva valentia. Aquesta televisió sí que és de servei públic.