L'auge de les actituds autoritàries

¿Què passa als sistemes polítics europeus?

Si alguna cosa ha afectat a les actuals democràcies liberals ha sigut la inacció dels governs davant de les demandes de les poblacions

3
Es llegeix en minuts
zentauroepp49718101 opinion  leomard beard190905184132

zentauroepp49718101 opinion leomard beard190905184132

Fa un temps que sembla que els sistemes polítics europeus sorgits de la postguerra hagin caigut en barrina. Sembla que les propostes d’organització política ja no donin respostes i solucions adequades a la ciutadania. Alguns autors, fins i tot, plantegen que ens situem davant d’una crisi de la modernitat liberal en tota regla. Potser és exagerat el qüestionament dels sistemes de representació i govern creats des de la revolució americana i la revolució francesa. Potser sí. Potser no.

Però el cert és que els fonaments en què se sostenen les democràcies representatives realment existents estan cada vegada més qüestionats des de la base. Realment preocupa com cada cop hi ha més societats i més opinions públiques que valoren cada cop menys els sistemes polítics democràtics, davant l’assertivitat i les solucions immediates i senzilles propostes perlíders polítics que reneguen de l’Estat de dreti s’aproximen perillosament a posicions autoritàries. Rússia Hongria podrien ser dos casos paradigmàtics, no són els únics ni de bon tros.

Capitalisme sense aspecte humà

Convindria fer una reflexió profunda sobre les causes d’aquesta deriva, cosa que genera por al buit i, sobretot, qüestiona moltes de les decisions preses, o no preses. Perquè si alguna cosa ha afectat a les actuals democràcies liberals ha sigut la inacció dels estats, dels governs, davant de les demandes de les poblacions que no estan pendents de les dades macroeconòmiques o la convergència europea, sinó que les seves preocupacions tenen més a veure amb l’accés a una sanitat educació de qualitat o una vivenda digna que puguin pagar. Quan els governs ignoren aquestes demandes i continuen amb l’aplicació de polítiques austeres, amb la implantació d’un capitalisme sense aspecte humà que retalla les prestacions de l’Estat social, condemna una bona part de la ciutadania a l’exclusió social o simplement no treballa a favor de la cohesió social, i llavors és quan ens trobem amb els fantasmes del passat, amb els nacionalismes essencialistes.I això és precisament el que es veu en una bona part de les democràcies europees.

Independentment de l’error que va ser la convocatòria britànica, producte de la covardia de Cameron, el cert és que totes les anàlisis del mateix donen el mateix resultat, la manifestació de la profunda insatisfacció de la població britànica que no es considerava tinguda en compte per la classe política. L’origen, com va plantejar Owen Jones al seu llibre ‘Chavs’, el desmantellament de l’Estat social i la privatització del sector públic seguint la doctrina neoliberal ‘thatcherista’ i continuada per Blair.

En el cas dels antics territoris de l’Alemanya Democràtica, sembla bastant evident que si alguna cosa no ha aconseguit la reunificació alemanya ha sigut que la població d’aquests territoris es cregui part del mateix demos que els habitants de la part occidental. La reunificació es va fer sobre la base de l’‘etnos’, la unitat de tots els alemanys, i a través del que es percep a la regió com unaimposició de normesque no van ser negociades per l’altra part. Un altre cop, com el cas britànic, gran part d’aquesta població es considera exclosa del projecte estatal impulsat després de la caiguda del Mur. Se senten els ciutadans de segon nivellque les autoritats federals mai recorden.ELS RESULTATS de les eleccions regionals de Brandenburg i Saxònia o els que veurem l’octubre vinent a Turíngia són exponents clars del descontentament d’una població que no troba respostes ni a la Gran Coalició, ni en una esquerra que ha sigut incapaç d’elaborar un discurs i unes polítiques prou atractives per a la ciutadania, un electorat, per cert, que mai votarà verd.

L’última parada d’aquest breu recorregut és Itàlia i el ressorgiment cíclic de líders polítics popular nacionalistes que operen com una mena de nous ‘duces’, com els Berlusconi Salvinis que han aprofitat, igual que als casos anteriors, el malestar de la població i la inoperància de la socialdemocràcia per assolir un protagonisme que ha arribat a amenaçar, en aquest cas, l’Estat de dret.

Notícies relacionades

El terratrèmol del ‘brexit’, l’huracà Salvini o l’allau d’Alternativa per a Alemanya són, sens dubte, els símptomes d’alguna cosa més greu davant la qual no hi ha una voluntat real de lluitar, però que és imprescindible afrontar per evitar-ne les conseqüències a curt, mitjà i llarg termini.

Professora de Ciència Política a l’UCM i investigadora sènior a l’Institut Complutense d’Estudis Internacionals (ICEI).