Altura política i crisi de seguretat

Durant l’últim any, el discurs públic sobre lainseguretat a Barcelonaha oscil·lat entre la negació de l’increment indiscutible dels actes delictius a Barcelona, primer furts i després robatoris amb violència, i les alarmes desmesurades que dibuixaven la capital pràcticament com una ciutat immersa en el caos. En els dos casos com ainstrument polític, bé per desgastar l’anterior consistori acusant-lo de desinterès, bé per assenyalar els responsables d’Interior per la falta d’efectius desplegats, bé per excusar la gestió dels uns o els altres. Ni tan sols algunes de les actuacions policials de reforç o desplegament es poden deslligar d’aquest ambient de pre i postcampanya electoral. Més recentment, la denúncia de fets delictius ha sigut utilitzada com a ressort d’agitació a les xarxesi al carrer, en una successió d’iniciatives amb impulsors opacs, interessos discutibles i de vegades components xenòfobs inquietants.

Després de la successió d’actes violents d’un estiu especialment tens, i hores després de l’assassinat d’una noiaen un local del Port Olímpic que s’hauria de convertir en revulsiu i punt d’inflexió, aquest dijous van tenir llocdues reunions, una d’impulsada per la Conselleria d’Interior i l’altra pel Ministeri de Justícia, per abordar la situació. És positiu que es reconegui la necessitat d’abordar la inseguretat a la ciutat al màxim nivell. Que, en totes dues instàncies, s’assenyalés lanecessitat de greixar els mecanismes del sistema judicialque impedeixen aturar la reincidència o deixen al carrer autors d’actes violents, amb reformes penals per penalitzar la reiteració de furts petits i mitjans per evitar l’embús de la justícia. Que es posin sobre la taula plans de xoc en què es reconeix la necessitat d’actuar, en l’àmbit judicial, el policial i el de la prevenció. I que s’hagin escoltat les inquietuds, preocupacions i denúncies de tots els sectors afectats.

No obstant, la convocatòria de dues reunions paral·leles, en què cada Administració va enviar representants de més o menys nivell en funció de la bona o mala sintonia amb el convocant respectiu, no va visualitzar l’esperit de cooperació institucional necessari, sinó més aviat eldesig de marcar un perfil polític propi. No hi ha excuses per no demostrar més altura de mires, tant ara com si ens acostem a un nou període electoral, i posar l’interès dels ciutadans per davant de qualsevol càlcul polític.