Anar al contingut

Selecció de candidats polèmica

Científics o professors universitaris

Científics o professors universitaris

Jordi Nieva Fenoll

S'ha de configurar un sistema àgil i al·lèrgic a qualsevol burocràcia que obligui el professorat a decidir honestament els concursos

Aquest estiu molts espanyols van descobrir amb sorpresa que alguns dels millors científics d’aquest país no arribaven a ser professors universitaris perquè un organisme anomenat ANECA els ho impedia, negant-los la necessària acreditació amb pretextos que no tenien res a veure amb la seva qualitat com a científics, reconeguda per altres instàncies internacionals d’un prestigi inqüestionable. En termes propis, és un escàndol de primera magnitud. La ciència sempre és el motor de qualsevol país seriós, perquè genera professionals de qualitat i fonts de riquesa que duren dècades.

A partir d’aquí, s’ha posat –ja era hora– el focus mediàtic sobre el sistema d’accés al professorat universitari. El que no van aconseguir les denúncies de reiterats plagis contrastats ni més ni menys que d’un rector d’una universitat espanyola, ho pot aconseguir ara posar l’objectiu sobre l’ANECA. La raó és que l’agència té pocs amics, i per això no estan faltant els atacs.

Criteris absurds

No seré jo qui la defensi. No comparteixo la seva estructura, ni l’elecció dels seus membres i encara menys la seva burocràcia anorreadora ni els seus criteris d’avaluació de la qualitat del candidat a professor, criteris moltes vegades absurds i simplement enfocats a retardar o dificultar l’ingrés al cos de professors per raons només econòmiques.

Però sí que crec defensable la idea de base de l’ANECA: una agència, que intenta ser independent, especialitzada en l’avaluació de la qualitat del professorat. Fins a la seva existència, els diversos sistemes d’accés que hi va haver es van basar, es cregui o no, en una cosa anomenada ’cooptació’. Consisteix en què els que ja són professors decideixin per si mateixos qui pot ser un nou professor. Tot queda a casa, dirà més d’un, però si es pensa per un moment quines persones poden estar en millor posició per decidir qui pot ser un bon professor d’una matèria, es conclourà sens dubte que són els que ja són professors d’aquesta matèria, és a dir, els especialistes.

Per tant, la cooptació en si mateixa no és negativa. El problema és que des de fa segles –ni és un mal recent ni és només espanyol– aquest sistema ha provocat abusos reiterats. Hi ha hagut professors que es van vantar públicament que podien convertir en catedràtic una gallina, i efectivament ho van fer. Tot consistia a establir xarxes d’amics entre el professorat que actuessin com un ‘lobby’ amb el nom impropi d’«escola», creant aliances entre els seus membres, o també entre «escoles»,  perquè en aquest o aquell concurs resultés escollit un candidat o un altre. Molts van obtenir així injustament la càtedra, per ser deixebles d’alguna d’aquestes escoles, tot i que també, per fortuna, es van colar grans professionals, ja que la pertinença a una escola no era sinònim d’estultícia, sinó simplement d’obediència i bones habilitats socials amb els seus caps, que de vegades valoraven positivament el talent, tot i que en no poques ocasions passava precisament el contrari; el que tenia talent era expulsat perquè en el futur no competís amb el cap. Hi ha hagut realment de tot.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Per tant, el problema és simplement l’honestedat de les avaluacions, que desapareix quan el resultat dels concursos es preconfigurava teixint aliances. Es dirà que els tribunals de professors que resolien els concursos tenien la garantia que havien de justificar la seva decisió, i efectivament ho feien, amb millor o pitjor fortuna. Però és que la motivació d’allò que es considera de qualitat en l’àmbit científic no és tan fàcil i és bastant lluny –cal assumir-ho– de ser objectiva. Que l’hi diguin al comitè que concedeix cada any els premis Nobel. Al final, el que és desitjable és que obtingués la plaça aquell de qui tothom hagués llegit almenys una obra seva i els hagués semblat que en aquest text hi havia aportacions científicament aprofitables. No obstant, tot i que al marge dels concursos hi acostuma a haver un cert consens en aquestes avaluacions privades, no sempre una obra és tan excel·lent com per cridar l’atenció de tot el professorat, i això no vol dir que sigui un mal candidat. Simplement no és Einstein. Aquí les divergències de criteri, fins i tot sinceres i ben fonamentades, són enormes. I arribats a aquest punt, el consens –honest– de la comunitat científica hauria de manar. És a dir, la cooptació.

En aquestes condicions, s’ha de configurar un sistema àgil i al·lèrgic a qualsevol burocràcia que obligui el professorat a decidir honestament els concursos, evitant processos judicials posteriors. No creguin que és impossible.

Catedràtic de Dret Processal de la Universitat de Barcelona.