Retorn turbulent

¡Quines vacances! No fa tant temps, aquestes eren setmanes en què el tòpic de la migdiada col·lectiva tenia la seva raó de ser. Amb algunes excepcions, com la declaració d’inconvertibilitat del dòlar americà en or per Richard Nixon l’agost de 1971, el més usual era sempre una certa tranquil·litat. Però, ¡ai!, la crisi financera, la globalització i el canvi tecnològic van inaugurar una nova normalitat. I, en ella, res és el havia sigut. I tampoc s’espera que ho torni a ser. Vegem-ho.

Primer, els inacabables problemes europeus. El ministre italià Salvini pretén fer caure el seu propi govern i combina esperpèntiques fotos en banyador amb immorals i brutals negatives a les demandesd’auxili d’immigrants en risc de morir ofegats. Afegim a aquest denigrant espectacle la comèdia bufa del ‘brexit’, amb un Johnson que sembla, cada cop més, l’encarregat de la cabina d’ ‘Una nit a l’òpera’, dels germans Marx. Si no fos per les inevitables conseqüències econòmiques dels ‘Salvinis’ i ‘Johnsons’, ja s’ho farien. Però malauradament les seves aventures impacten directament sobre un benestar que ha costat –i molt– començar a recuperar.

Segon, Trump ha aconseguit mantenir l’atenció global en la seva desesperada recerca de frenar l’avenç de la poderosa Xina. Amb els continus canvis de posició, ha sotmès a una dutxa escocesa els mercats, que han pujat i s’han reanimat quan semblava que la situació s’arreglava una mica, però que s’enfonsaven de nou en la misèria al poc temps d’emergir noves tensions. I d’aquest sense viure hem tingut durs exemples les últimes setmanes, amb un Trump desencadenat que, des de diumenge passat, ha imposat aranzels del 15% sobre 300.000 milions de dòlars de compres xineses. Sumats als que ja estaven implantats, i els que s’afegiran el pròxim 15 de desembre, a finals d’any el total de les importacions americanes procedents del gegant asiàtic (uns 540.000 milions de dòlars) estaran penalitzades.

Lògicament, la Xina ha respost amb la mateixa moneda, tot i que de forma moderada, de moment. Per si això no fos suficient, el president americà ha exigit a les empreses dels EUA que abandonin els seus negocis allà i tornin. Potser la sang no arribarà al riu, però l’envit queda allà: no es recorda cap dirigent dels EUA amb posicions tan favorables a revertir el curs de la globalització. En suma, la guerra sino-americanaguerra sino-americana, en aquest cas comercial, ja és franca i oberta. I, ja sabeu, tota guerra genera baixes i, en particular, efectes col·laterals. Entre ells, el còctel de la crisi que ens amenaça: quatre quintos d’aquest conflicte preparat amb unes gotes de ‘brexit’. I així, l’economia alemanya està a punt de la recessió, frenant la resta de la zona euro i estenent, més enllà d’Europa, el temor d’una crisi global.

Tercer, hi ha enormes senyals d’escalfament global, des de la fusió de les glaceres d’Islàndia, on s’ha certificat oficialment la desaparició de la primera, o a Grenlàndia, als incendis a l’Amazònia o les onades de calor europees.

Finalment, aquí la situació tampoc és per celebrar. El Govern d’Espanya continua en l’aler, mentre que la sentència als dirigents del procés s’acosta inexorablementsentència als dirigents del procés. Veurem quines són les respostes, tant des de Barcelona com des de Madrid. Però, en aquest aspecte i coneixent el marro que s’estila, l’entrada a la tardor no ens pot portar res bo.

Absència de solucions fàcils

Notícies relacionades

Un pacte verd (realment) efectiu

Johnson es planteja convocar eleccions generals anticipades, segons la BBC

Amb aquest panorama, difícilment podem evitar observar, amb certa aprensió, els nuvolots que s’amunteguen a l’horitzó. Però cal acostumar-s’hi, perquè aquesta és la normalitat del nou món que va inaugurar la crisi el 2008. ¿Els signes?: incertesa, desconfiança, volatilitat i absència de paràmetres definits. Incertesa per l’ocupació de joves i no tan joves; desconfiança sobre unes pensions suficients per atendre l’envelliment; volatilitat financera, amb tipus d’interès mai vistos per aquests pagaments; absència de paràmetres que permetin discriminar, en l’àmbit polític, entre les ofertes dels simples xarlatans d’aquelles altres que s’haurien d’escoltar amb atenció.

El lector es preguntarà què té en comú tot això: Brexit, Salvini, Trump, Xina, frenada global, crisi climàtica, conflicte català... Comparteixen l’últim i potser més dramàtic signe d’aquests nous temps:l’absència de solucions fàcils per als problemes reals que expressen. En fi, espero que hàgiu descansat. Perquè ja ens podem preparar.