Bronca estiu-tardor

A Catalunya, a aquest pas, no es portaran bé ni les estacions de l’any. És més, tal com es posa la cosa, segurament ja no té gaire sentit parlar de quatre estacions. Que Vivaldi ens perdoni. Les imagino conversant:

–Tardor: El meu fort és la tensió. Que si tardor calenta, que si la revolució russa, que si la sentència del procés.

–Estiu: I el meu la revolució francesa i els intensos contactes de Junqueras de cara a les eleccions, així que no tinguis aquests aires. Jo ja te’ls deixo sufocats i febrosos. A més, la major part de parelles es trenquen a la tardor.

–Tardor: Sí, però les crisis es donen a l’estiu. Jo no creo tantes expectatives com tu. Jo no li prometo a la gent el que no li puc donar... Sánchez en funcions. Tu sempre defraudes i situes el personal al vertigen de la futilitat. Trencar la rutina és un atemptat contra la llibertat del quotidià. Repassa Pessoa, amic. Ets un cec devorador d’il·lusions, certeses i repúbliques.

–Estiu: ¿De debò?... ¿Et poses transcendent? Sánchez seguirà en funcions a la tardor. I tu ets un pallús. “Em sento de vegades trist com una tarda de la tardor vella”, va dir el poeta. Les il·lusions perdudes ho són precisament per la teva sinistra arribada. Ets el tirà que circumcida les possibilitats reals de llibertat, de llum, de foc, de Puigdemont i de secessions. 

–Tardor: ¿Qui es posa ara transcendent? Me’ls tornes desmanegats i jo els reintegro a l’equinocci en què el dia i la nit tenen la mateixa durada. Les vacances són excloents, dèspotes i classistes i la meva estació, en canvi, compensa, unifica i equilibra. Mira el pobre Iglesias. L’estiu és insostenible familiarment i els fills orbiten entre la vacuïtat i la trivialitat, afilant ressentiments durant mesos.  A més, el frau i la precarietat es multipliquen a l’estiu.

–Estiu: Més val precarietat que atur. Concretem. El meu cine és millor: ‘Un largo y cálido verano’, amb Paul Newman. ‘De repente, el último verano’, amb Liz Taylor, i ni més ni menys que ‘Estiu del 42’, company.

–Tardor: Doncs en els meus dominis tinc ‘Annie Hall’, de Woody Allen, ‘El club dels poetes morts’ i ‘Love story’, ni més ni menys. He dit. A més, això de la cançó de l’estiu no té perdó.

Notícies relacionades

L’elogi revolucionari

Una campanya en prosa

–Estiu: Doncs mira que els fascicles col·leccionables de tardor... Per cert, la Diada és a l’estiu.

–Tardor:  Doncs aquest any espavila, que estem revoltadets.