Totes mentideres

Era atent i amable, una mica tímid, sempre disposat a donar un cop de mà. Mai havia fet cap broma pesada, ni tan sols ens tirava la canya com feien els altres. Amb ell, és cert, baixàvem la guàrdia en un temps que encara no sabíem que vivíem permanentment en guàrdia i ens semblava d’allò més normal que ens perseguissin pels carrers o ens deixessin anar paraules que ells consideraven floretes i nosaltres sentíem com escopinades que ens relliscaven per la pell.

Era part del nostre dia a dia des que es començava a notar que érem dones. Cadascú s’ho prenia a la seva manera. Algunes ens indignàvem i ens enfrontàvem amb els qui s’atrevien a emetre judicis sobre el nostre físic, d’altres passaven, decidien no donar-li importància, però el cert és que la majoria vam haver de suportar aquesta càrrega des de petites. No depenia de com fóssim, maques o no, depenia de la necessitat dels homes que ens volien fer partícips del desig que els despertàvem. Era culpa nostra pel simple fet de ser dones, no per vestir o comportar-nos d’una manera o una altra.

Un radar que no sempre funcionava

Per això, quan podíem conviure amb nois que no es passaven el dia veient-nos com un tros de carn, sentíem que era possible un altre món, un més digne per a tothom. Vam aprendre a acostar-nos als homes que no necessitaven comportar-se com depredadors, guiades per un radar que no sempre funcionava. Aquell noi en concret, tan amable, tan respectuós, em va acorralar contra la paret estant els dos sols i durant uns minuts eterns no les vaig tenir totes, no sabia com me'l trauria de sobre. Em vaig quedar paralitzada preguntant-me si era real o no. ¿Com s’havia transformat? Llavors sentia la veu dels meus pares, de les dones grans, advertint-nos del perill dels homes. No podeu ser amics, ens deien, un sainet antic i caduc que traspuava eixordador quan sentia la seva respiració a la galta.

No, no tenen raó ni les àvies ni els pares protectors ni les mares escaldades, sí que existeix l’amistat, el bon tracte, la seducció d’igual a igual, sigui o no fructífera. El tema de fons no és aquest, el tema de fons és per que encara en el dia d’avui i malgrat tot el camí recorregut, hi continua havent homes que es creuen amb el dret a envair els cossos de les dones sense permís. Doncs perquè és un poder que s’han arrogat ells mateixos.

Aquests dies hem sabut que nou dones han acusat Plácido Domingo d’assetjament sexual. Pel que manifesten les víctimes, el tenor les hauria obligat a mantenir relacions sexuals a canvi de feina. La seva companya de professió, Ainhoa Arteta, ha sortit en la seva defensa dient: «no és un assetjador, posaria la mà al foc». I ha afegit que és «un cavaller». Les seves conviccions són més fermes que les del mateix tenor, que en un comunicat afirmava: «Les regles i estàndards pels quals som mesurats avui són molt diferents dels del passat». Suposo que la soprano ha passat amb el tenor les 24 hores del dia els 7 dies de la setmana durant tota la seva vida adulta. Com si els agressors haguessin de tenir una imatge, comportament i característiques específiques que els fan diferents dels altres.

De nou el testimoni de les víctimes es posa en dubte. ¿Per què un home famós, amb prestigi, talent i intel·ligència no pot ser un assetjador? Els homes no es divideixen entre els que semblen agressors i els que no ho semblen, es divideixen entre els que agredeixen i els que no. Però seguim amb el relat segons el qual el potencial el defineixen l’aparença, l’estatus o la rellevància, creant així les condicions òptimes per a la impunitat.  Malgrat el clima feminista, continuem qüestionant els testimonis que s’atreveixen a trencar el silenci, continuem posant en quarantena les denúncies quan van contra algú mediàtic. I és que el poder el té, precisament, qui domina el relat i en aquests casos les denunciants tenen totes les de perdre.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

La majoria de dones no anem pel món ordint complots, però contínuament se’ns alerta del perill de condemnar innocents. Queda així en segon pla la compassió cap a totes les que han sentit la ferida profunda de la dominació masclista. Moltes no podran explicar-ho mai. A mi m’agradaria que tots els que s’erigeixen en defensors de la presumpció d’innocència sortissin també i amb el mateix ímpetu cada vegada que s’assassina, es viola o es maltracta una dona. Només així sabrem que el seu crit és per la justícia, no un masclisme subtil emmascarat.