Paral·lelismes amb el procés
El problema català és el primer problema espanyol
Mentre Sánchez no mogui fitxa no sabrà si són viables nous pactes amb els nacionalistes que li permetin a Espanya encarar una nova etapa
zentauroepp49629393 opi beard190830190043
Pedro Sánchez ha passat unes curtes vacances al parc de Doñana. Això és, a 997 quilòmetres de Barcelona, segons comprovo a Google Maps. A més de mil quilòmetres, si afegim els que falten per arribar a la finca de Las Marismillas. Res s’ha d’objectar a la seva decisió, però crida l’atenció la distància, com a metàfora d’una actitud de defuig sistemàtic del conflicte català. L’última vegada que Sánchez va esmentar Catalunya va ser durant el debat d’investidura, perquè l’oposició i els seus possibles aliats el van forçar a fer-ho. Havia aconseguit el que semblava impossible: una intervenció inicial de dues hores sense esmentar la paraula maleïda. Així com si el president del Barça fes una conferència de premsa sense parlar de Neymar. I quan l’hi van retreure, va contestar amb referències obligades però genèriques a un diàleg dins de la Constitució i va recórrer a la idea que quan proposa polítiques per a la sanitat o l’atur, també es refereix a Catalunya. Obvi.
És com si al parlar de la crisi catalana el dominés la indiferència. Seria pitjor si comencés a pensar, com Rajoy, que el tema es resoldrà sol, pel cansament dels contrincants. Menystenir Catalunya ha sigut una actitud recurrent en estadistes i intel·lectuals espanyols. Azaña ja va escriure, el 1918, durant un viatge pel nord del país, que "això del nacionalisme és com el dòmino a Valladolid, un fruit de l’avorriment provincial". Era una 'boutade', perquè acabaria fent seva la idea que Espanya necessitava Catalunya per crear la República. Alguns intel·lectuals espanyols d’esquerres ja ho havien advertit, al caliu dels nous temps que va encarnar el president nord-americà Woodrow Wilson, paladí dels drets dels pobles. "Espanya pot ser més gran amb una Catalunya autònoma", va escriure Luis Bello, el mateix any en què el futur president de la República havia manifestat el seu enuig davant del nacionalisme.
Desassossec pel procés
En defensa de Sánchez s’ha de reconèixer que el procés polític català ha entrat en una dinàmica que produeix desassossec en moltes latituds. I que alguns dels seus últims episodis són "per escriure un llibre", com va dir també Azaña, després de la declaració de l’estat català el 6 d’octubre de 1934. No obstant, per seguir amb algú que va tenir paraules duríssimes amb els nacionalistes catalans a partir de llavors, Azaña mai va oblidar que "el problema de Catalunya és el primer problema espanyol". Ho va dir en una tensa sessió de les Corts marcada pel conflicte sobre la llei de cultius, el juny de 1934, per evitar que a Barcelona passes una cosa que pogués donar peu a una suspensió de l’Estatut. No ho va aconseguir. Poc després es produïa la fugida endavant de Companys.
La història catalana i l’espanyola es repeteixen amb una sorprenent recurrència. I es comprèn la temptació de Sánchez de deixar que el temps arregli allò que va espatllar la conjura d’uns d’irresponsables, per dir-ho en paraules de Jordi Amat. Però Doñana ha de ser un lloc ideal per pensar en els terminis llargs que han marcat les relacions entre el nacionalisme català i Espanya. Després d’un altre intent de 6 d’octubre tornem a ser on estàvem poc abans del pacte de Sant Sebastià. Amb una Catalunya que no té força per imposar la independència i amb una Espanya que no podrà realitzar el seu potencial (llavors era la Segona República, ara és la segona modernització del país) si no compta amb Catalunya. Ni podrà jugar a Europa el paper a què Sánchez aspira. Ni podrà fer front als desafiaments econòmics i geopolítics que enfanguen l’horitzó.
És probable que Pedro Sánchez pensi que no té interlocutors a Catalunya per a una operació d’aquesta envergadura. Però no ho sabrà fins que no faci una proposta que torni el conflicte a la política. Fins aleshores no podrà valorar la consistència de les paraules de Junqueras i de les iniciatives dialogants que recorren l’antic univers convergent. Mentre no mogui fitxa no sabrà si són viables nous pactes amb els nacionalistes, o amb part d’ells, que li permetin a Espanya encarar una nova etapa. Si aquest pacte fructifica i si la sentència del Tribunal Suprem no ho impedeix (un indult ho pot facilitar), Sánchez tindrà recorregut per afrontar el "problema espanyol" a què es referia Azaña. Si no vindran els altres, i el resoldran a la seva manera, amb noves maneres però amb tarannà autoritari, com sempre ha ocorregut en la història d’Espanya. Els independentistes catalans també ho haurien de tenir en compte.
Periodista i escriptor.
