La retirada

Abandonar una posició i protegir-se en lloc segur. Aquest és el camí que amplis sectors de l’independentisme han emprès. La unilateralitat no té, si és que alguna vegada l’ha tingut, el recolzament de la majoria. Això no es tradueix en l’abandonament dels postulats, sinó la consciència que durant la negra tardor del 2017 es van internar en terrenys massa perillosos sense mesurar els efectius.

Una retirada no és una derrota, és la recerca d’espai i temps. Un lloc de protecció i un parèntesi per reflexionar. Però no és fàcil, i té els seus riscos. El moviment és possible que desperti resistències internes. De la responsabilitat del discurs en depèn la pau social. El procés va desbordar el moviment independentista amb una sobreabundància d’emocions, entre les quals hi havia l’exaltació del propi i la demonització de l’Estat espanyol (aquest terme burocràtic, exempt d’emoció, per obviar Espanya). Però la brillantor s’ha rovellat. I el rovell produeix subproductes com les campanyes conspiranoicas, última parada de la raó. Allà, en aquest camp aliè al sentit comú, només neix el dolent. I la pau social pot deixar de ser pau.