Johnson força totes les costures

La Gran Bretanya és una de les democràcies més antigues. Se sosté, de manera modèlica, gràcies a un cúmul d’usos i costums que ni tan sols estan recollits en un text constitucional. La monarquia ha sigut el garant d’aquest ordre democràtic perquè mai ha tingut temptacions autoritàries des de fa més de quatre segles. L’arribada d’un polític extravagant com Boris Johnson al càrrec de primer ministre ha tardat molt poc a tenir conseqüències. El líder conservador està convençut que el seu futur polític depèn de l’èxit del seu projecte de 'brexit' salvatge, és a dir, sense acord amb la Unió Europea. En aquest afany, el principal obstacle que ha identificat és el Parlament de Westminster, on els euroescèptics van aconseguir bloquejar tots els intents de Theresa May per pactar la sortida, però no està clar que tinguin prou majoria per impedir el veto d’una sortida per força. Els últims moviments del líder laborista, Jeremy Corbyn, anaven precisament en aquesta direcció. De manera que Johnson aquest dimecres va demanar a la reina Elisabet trencar amb un costum centenari com ho és la data de l’inici de les sessions del Parlament després de l’estiu. I la monarca va accedir que les cambres estiguin tancades fins al 14 d’octubre. El conflicte intern està servit: el president dels Comuns, també del Partit Conservador, va parlar immediatament d’“escàndol constitucional”, mentre que l’oposició el va qualificar de “cop d’Estat”. L’assumpte anirà als tribunals, mentre s’exploren les incertes vies per aturar la maniobra del primer ministre.

El més fàcil és pensar que Johnson ha sigut fidel al populista que porta dins. Pretén confrontar el designi del “poble”, expressat en el referèndum del 2016, amb les majories parlamentàries, dipositàries de la sobirania nacional que els ‘brexiters’ presumptament volien recuperar. Seguint aquesta interpretació, estaríem davant d’ungest autoritari com els que practiquen diàriament Orban, Trump, Putin, Salvini, Bolsonaro i tants altres. O simplement sigui el filibuster que ja vam veure en el referèndum del ‘brexit’, disposat a qualsevol maniobra que li permeti aconseguir el seu propòsit, tot i que forci les costures de dues unions, l’europea i la del mateix Regne Unit. Encara es pot confiar que en la seva temeritat aquest cop hagi anat massa lluny. Les últimes alternatives viables, com unamoció de censurafulgurant, possiblement topin avui amb més impediments en el calendari però trobin més parlamentaris disposats a impulsar-les que ahir.