¿President, on són els nostres avis?

Evaristo Páramos, cantant i ànima de La Polla Records, torna a Barcelona aquesta tardor. A alguns potser aquest nom i grup, icona de l’anomenat rock radical basc, no els diu res. Evaristo té gairebé seixanta anys i ara reviu aquest grup excepcional que va fer de les seves cançons els millors himnes dels 80 i més enllà. Evaristo està en forma i sembla que omplirà el Palau Sant Jordi dues nits consecutives. Omplir per partida doble el Sant Jordi amb les seves 25.000 ànimes està a l’abast de pocs.  

La Polla Records va treure el seu primer LP el 1984, ‘Salve’. Després va venir 'Revolución'. I finalment va arribar el ‘No somos nada’. Allà em vaig enamorar del grup alabès. ¡"Quin ritme! ¡Quines melodies! ¡Quines grans lletres! La cançó que donava nom a l’LP deia ‘somos los nietos de los obreros que nunca pudisteis matar. Por eso nunca, nunca votamos a Alianza Popular, ni al PSOE, ni a sus lacayos, ni a ninguno de los demás’.

Això ve a tomb perquè jo també soc net de republicans que ho van donar tot. La meva àvia Neus va morir sense ni poder deixar-li un ram de flors al seu germà Mario, voluntari de la Columna Macià-Companys, mort a l’Ebre el 38. La meva àvia Neus va viure perquè nosaltres visquéssim. Malgrat perdre el germà o tenir un marit, el meu avi Joan, que va acabar confinat en un batalló de treballadors, va continuar somrient-li a la vida. Va sobreviure per explicar-ho, per explicar-me amb la boca petita com els companys republicans morien a cops de pal o d’inanició en aquests veritables camps d’extermini del franquisme. El meu avi Joan també va ser voluntari; era coix per una pòlio infantil i es va enrolar amb les crides a defensar el Madrid assetjat. ¡Perquè després ens donin lliçons de solidaritat! Mai va tenir cap reparació, se’n va anar d’aquest món quan encara manava Felipe. La meva àvia va morir amb Aznar, treballant fins a l’últim dels seus dies. Va morir sense odi però amb una profunda tristesa. No va aconseguir acomiadar-se del seu germà, del Mario. La meva filla també es diu Neus, per ella. En ocasions em parlava del president Macià. Poques. Era com si tingués por de despertar el passat. La guerra va ser terrible. Però la postguerra, per a una família molt humil de Terrassa que havia emigrat de Seròs, va ser encara pitjor. A la carestia que van haver d’afrontar s’hi afegien les represàlies polítiques. Va ser dur. Però va viure per explicar-ho, per als seus fills, per als seus nets.

El meu pare es va emocionar moltíssim quan la consellera Ester Capella, de Justícia, el va trucar per a un acte de record, a la Fatarella, de tots els desapareguts a la guerra, en aquesta tasca àrdua que es duu a terme amb més voluntat que mitjans, perquè aquests milers i milers d'ossos de les cunetes vegin la llum.Tant de bo el meu pare sí que es pugui acomiadar del seu oncle Mario, cosa que no va poder fer la seva mare, que a més va veure com el 1991 empresonaven un dels seus dos nets, per insubmís, a Alcalá-Meco.

Precisament per això fa tant mal escoltar el Govern espanyol treure pit patriòtic en la commemoració de l’alliberament de París. És clar, entre els primers que van trepitjar París hi havia republicans, molts d’ells catalans ja que la diàspora i l’exili català van ser tremends. El front de guerra de l’Ebre va ser el més salvatge, i el lent però inexorable avanç de les tropes franquistes va ser devastador.

Un dia Joan Tardà em va explicar que Zapatero es va ofendre quan li va retreure l’esforç nul per recuperar la memòria històrica. Zapatero era net de republicans represaliats. Va agafar Joan Tardà i li va explicar les seves penes. Però Tardà exigia fets. I Zapatero tenia bones paraules però els fets escassejaven, ja que el seu Govern arrossegava els peus davant un Tardà que mai va desistir del seu afany. Per cert, un dels que segueix a la presó sense sentència és Raül Romeva, precursor de l’excavació de rases per posar llum on només hi ha tenebres.

Notícies relacionades

Memòria i mentida

Torra i Espanya

El Govern de Sánchez segueix la línia de Zapatero. O potser pitjor. Ara, a més, han tingut el desvergonyiment de presumir de l’espanyolitat dels que van combatre els nazis quan són absolutament incapaços de treure de la cuneta els centenars de milers que segueix havent-hi. I fins i tot torpedinen les iniciatives que es duen a terme o generen expectatives que després mai es compleixen. La representació espanyola en els actes de commemoració a París va ser xiulada. Doncs és clar, anar a fer-se una foto patriòtica, a treure’n profit, mentre segueixes impassible davant els que van perdre els seus éssers estimats, lluitant contra la dictadura criminal de Franco, no és que provoqui vergonya aliena, és que dona la veritable mesura d’una democràcia que va oblidar els que van lluitar per ella.

*Autor d’'Oriol Junqueras. Fins que siguem lliures'.