Mals presagis per al G-7

Els prolegòmens de la cimera del G-7 que aquest dissabte ha començat a Biarritz han submergit la reunió en un mar de mals presagis. Per si no hi havia prou motius per dubtar de l’eficàcia de la trobada, l’últim episodi en laguerra comercial entre la Xina i els Estats Unitsha fet saltar totes les alarmes, mentre creix la sensació que elsriscos de recessióen l’economia global són més grans que mai. Si fins ara la bateria d’aranzels impulsada perDonald Trumpper castigar les importacions de productes xinesos, seguida de la resposta del gegant asiàtic, semblava suficient per desestabilitzar les finances mundials, la reacció desbocada del president dels Estats Units arran de l’últim paquet aranzelari anunciat per Pequín sembla una amenaça definitiva per a l’estabilitat dels mercats.

A l’ordenar a les grans companyies que deixin de produir a la Xina o importar de la Xina, una potestat de què Trump manca, la Casa Blanca ha alimentat la desconfiança isacsejat Wall Streeti la resta de bosses de referència. Es pot dir que ha tirat pedres sobre la seva teulada i la dels seus aliats, mentre les previsions inclouen la possibilitat queAlemanya entri en recessió,Itàlias’instal·li en la incertesa arran de lacrisi de Govern, un‘brexit’ sense acord descompongui l’economia britànica i potser es concretin les sospites d’una guerra de divises. Trump creu que els danys es poden evitar, almenys als Estats Units, si la Reserva Federal baixa els tipus d’interès, però és molt assenyada la posició del seu president,Jerome Powell, que entén que aquesta mesura només té sentit si l’activitat econòmica tendeix a estancar-se.

Pensar que enmig de la tempesta el G-7 pot aportar algun indici de millora és d’un optimisme desmesurat. Els líders reunits a Biarritz representen el 40% del PIB mundial, peròa la taula falten la Xina i algun altre país. Els desacords en matèria de canvi climàtic, fluxos migratoris, mercat del deute i molts altres assumptes són freqüents entre els convocats i la decisió de no redactar un comunicat final remarca ladivisió. Així es consagra la cridanera inutilitat de les cimeres dels últims anys, sotmeses al rumb imprevisible dels Estats Units, que han enterrat el multilateralisme, i a la realitat d’un món canviant en el qual els que s’hi reuneixen són molt menys grans del que ho eren el 1975, quan el G-7 es va citar per primera vegada.