Quan els arbres parlen

¿Com podem lluitar contra l’emergència climàtica? D’entrada, és difícil conciliar l’acció individual, tan necessària, amb l’escala global: ¿quin sentit té que eliminem els plàstics, o que mengem menys carn vermella per reduir les emissions de gas metà –tal com demanen les Nacions Unides–, si després els centenars de creuers que arriben a Barcelona el converteixen en el port amb més pol·lució d’Europa? A hores d’ara qui més qui menys està sensibilitzat davant de l’evidència ecològica i social, però un altre assumpte és que cadascú l’afronti activament.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Entre la frustració i l’esperança, el cert és que la consciència sobre el medi ambient ha portat un retorn a les idees de l’ecologia que van fructificar als anys 60 –època també d’extremismes polítics–, i aquest canvi es pot veure igualment en la literatura actual. Aquí tenim l’èxit de ‘Yo canto y la montaña baila’,d’Irene Solà  (Anagrama), on la natura pren la paraula i s’expressa per mostrar-nos la petitesa dels homes. O algunes pàgines precioses de ‘Sis nits d’agost’ (Edicions de 1984), d’un virtuosisme narratiu, en les quals Jordi Lara reconstrueix l’última nit de Lluís M. Xirinacs, a la muntanya, a la intempèrie, a l’hora de morir i, diguem, fusionar-se amb la natura.

Els dos llibres són parents d’aquest monument que és ‘El clamor de los bosques’ de Richard Powers (Alianza), guanyador de l’últim Pulitzer de narrativa. Powers és un autor no sempre fàcil, d’històries devastadores, però en aquest cas ha fet créixer una sèrie de relats on els arbres –quiets, silenciosos, eterns– veuen passar el temps i a la vegada incideixen en la vida dels protagonistes, els canvien el destí, els sedueixen. Powers ens ajuda a entendre que els arbres parlen, que estan connectats, que viuen i s’ajuden des de les arrels. En el seu text hi ha una espiritualitat propera a l’assaig ‘La vida secreta de los árboles’, de Peter Wohlleben (Obelisco), però Powers a més fa literatura i, al final, entenem que som davant d’un bosc de boscos, d’una bellesa que ens esglaia.