Sòcrates i el futbol

L’estiu  és un temps d’impàs. En l’àmbit futbolístic, la falta de dades empíriques i competitives sobre l’impacte real de les altes i les baixes abona l’especulació dels mitjans i els aficionats sobre la temporada que arriba. No hi ha contrast, així que hi pot haver tantes tesis i antítesis com es vulguin.

El pes del futbol en el lleure de bona part de la societat s’ha explicat primordialment pel seu impacte emocional en la identitat de les persones. ¿Com entendre si no que es pugui canviar de gairebé tot menys d’equip de futbol? Es pot matisar l’interès que genera, una cosa que no és gens infreqüent. Però molt més estrany és que es canviï d’equip. I fins i tot si això arriba a passar, més d’un adduirà que aquesta persona mai ha sigut veritablement seguidora d’aquest equip. Els colors, diuen, no canvien.

El logos futbolístic

El primer cap de setmana del juny passat es va celebrar a Barcelona el cicle ‘Les Corts Escenari Literari’. L’ocasió va servir per parlar de la relació entre futbol i pensament, prenent com a punt de partida el llibre de Simon Critchley ‘En qué pensamos cuando pensamos en fútbol’. Critchley, professor de filosofia a la prestigiosa New School de Nova York, és aficionat del Liverpool, el que em recordava que el pla ideal per a mi no era ser aquell dia en aquest lloc, a dos passos del Camp Nou, sinó a l’AVE camí del Wanda. En poques hores es jugava la final de la Champions. Atès que els designis futbolístics van prendre un altre camí, vaig assumir estoicament la situació i vam començar, amb Llucia Ramis (conductora del debat) i  Milo J. Krmpotic (traductor del llibre), apensar sobre el logos futbolístic. No en va Sòcrates va ser també el nom d’un brillant jugador brasiler dels anys 80.  

Sempre he pensat que el futbol conjuga els dos principis temporals de la vida. D’una banda, la contingència i imprevisibilitat del que passa. De forma recurrent em pregunto si un simple canvi de direcció de la pilota a la sacada inicial modificaria tot el partit. Pregunta sense resposta. I alhora, el futbol participa de la temporalitat cíclica. Passat el partit del segle, l’ara o mai, el cataclisme universal, l’èxtasi únic..., hi tornen a haver més partits del segle, més ara o mai, més cataclismes universals i més èxtasis únics. O, com passa cada estiu, la repetició del mateix ritu especulatiu d’expectatives.

Critchley afirma en el seu llibre que el futbol no només implica una concepció determinada del temps, sinó també de l’espai. És a dir, les dues formes pures de la sensibilitat que possibiliten qualsevol experiència, que diria Kant. Per això, com qualsevol experiència, un partit de futbol és una cosa nominalista, és a dir, que s’esgota en la seva pròpia singularitat, i alhora pots posar-lo sota el prisma d’un principi més universal. “Aquest partit ja l’hem vist moltes vegades”, es diu, per donar a entendre que existeix un patró deduïble de comportament. Com qualsevol vivència humana, en definitiva, única i anàloga alhora.

Generar comunitat

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Més enllà d’aquestes dualitats, sempre m’ha impactat la capacitat única que té el futbol de propiciar la comunicació interpersonal. Poseu-vos a parlar de futbol en qualsevol tessitura i fàcilment la conversa fluirà. Sempre que els interlocutors comparteixin el mateix atractiu per aquest esport-espectacle, és clar. És, de facto, la premissa de qualsevol comunitat comunicativa: compartir interessos. Teòrics insignes de la filosofia política i ètica han tingut com a tema d’investigació la possibilitat de la comunicació i el respecte a l’alteritat. Jürgen Habermas o Emmanuel Lévinas, per citar-ne dos dels més representatius, tots dos ben coneguts per Crithley. Potser el futbol ajudi a trobar pistes sobre com s’estableixen aquests processos.

Aquest do de generar comunitat no és fàcil de trobar, i més en els temps que corren. I això comporta tant un poder com una responsabilitat. No deixa de ser gaire notable, per exemple, que partidaris d’opcions polítiques contraposadess’abracin espontàniament celebrant els gols del seu equip. És la prova que, fins i tot en els desacords més enverinats, es poden desxifrar interessos comuns i anhels compartits. El futbol i el seu radi d’acció tenen la capacitat d’enfortir valors positius o contribuir a escampar els negatius, tant en l’àmbit privat com en el col·lectiu. D’aquí el seu ethos social. Convé, doncs, no prendre-se’l a la lleugera i, amb l’objecte d’una societat més justa i feliç, ser sempre conscients del seu abast. Sobretot aquells que fan de l’esport rei el seu ‘modus vivendi’.