IDEES

Plácido i altres botxins

Avui dia, si no ets un víctima, no ets ningú

2
Es llegeix en minuts
lmmarco49502237 file   in this aug  26  2014  file photo  placido domingo sp190821140045

lmmarco49502237 file in this aug 26 2014 file photo placido domingo sp190821140045 / Damian Dovarganes

Avui dia, si no ets una víctima, no ets ningú. Així doncs, n’hi ha prou a pensar una mica per descobrir el culpable que la teva vida sigui un fàstic o, simplement, no hagi transcorregut com esperaves. El culpable en qüestió ha de ser, preferentment, algú famós a qui li puguis fotre el present i, si és possible, deixar-lo sense futur. 

Els homes no ho tenim fàcil, però, si ens hi esforcem, segur que trobem en el nostre passat algun indesitjable a qui donar-li la culpa de totes les nostres desgràcies: és fonamental que el fet que va canviar les nostres vides passés fa un munt d’anys. I si no trobes un famós al qual enfonsar, sempre et pots conformar amb el primer que et passi pel cap.

Com que jo no vull ser menys que ningú i també aspiro a l’anhelada condició de víctima, he aconseguit localitzar, després de diversos dies d’esprémer-me el magí, el responsable de la meva addicció al tabac i dels meus problemes amb les dones. Es tracta del pare Carbonell, un capellà de la meva escola que no em va violar ni va abusar de mi, però un dia –sense adonar-se’n, segons ell– em va llançar a la cara el fum d’un dels cigarrets que fumava sense comptar.

Notícies relacionades

Ara sé que aquell moment va canviar la meva existència per sempre, em va convertir en esclau d’un vici infame del qual no aconsegueixo desenganxar-me i que, tard o d’hora, em portarà al cementiri. Així mateix, les mirades luxurioses que el pare Carbonell llançava al darrere d’algunes mares molt atractives van marcar per sempre la meva relació amb el sexe oposat, basada en la cosificació de la dona i en el masclisme més recalcitrant. Si no he aconseguit que cap dona m’aguanti més enllà d’un quant temps –sis anys és el meu rècord–, la culpa és del maleït capellà, com ho és també el càncer de pulmó que m’estic treballant diàriament.

Fa anys que el pare Carbonell fa malves, però des d’aquí reivindico el meu dret a profanar la seva tomba (al ritme de la rumba) i pixar-se a la seva calavera. Hauria preferit trobar un botxí més rutilant que, a més, fos viu –Plácido Domingo, Harvey Weinstein, Kevin Spacey, Morgan Freeman, qualsevol em valia–, però m’apanyo amb el que tinc més a mà: si moro en solitud i de càncer, ja saben qui és el culpable.