Res a fer

De la mateixa manera que no pot ser valent qui no té por (la valentia consisteix a superar-la), no té mèrit vantar-se de no fer res quan no hi ha res a fer (per vacances). "¡Avorrim-nos junts!", li deia Lluís XIII al Senyor de Tréville a 'Els tres mosqueters’.

Escric això des d’un poble de Zamora, sense bar ni internet, on diuen que els vídeos del paisatge semblen (boniques) fotos. Ahir una de les nostres habitacions era com el saló de lectura d’una novel·la del XIX: jo llegia el 'Quixot’, un altre, els diaris de Ribeyro, els de més enllà, la revista 'Pronto’. Tot discorria en gloriosa pau fins que el meu cunyat es va deixar raptar pels cants de sirena de l’aventura. Error. Es va enfilar al sofà enarborant una sabatilla per acabar amb una aranya que rondava el llum. Allà a dalt Dionís es va venjar doblant la butaca sobre el seu bessó, i li va causar un gran dolor en alguns lligaments. Al centre de salut més proper, el metge li va fer dir 33 i li va escrutar el múscul. Li va receptar ibuprofè (¡yummy!) i li va prescriure una cosa molt més difícil: "Ha d’estar en semirepòs".

Vam tornar amb cotxe cavil·lant com dimonis podíem acatar el mandat mèdic. Quan acumules dies d’un estaticisme gairebé escultòric, ¿com aconseguir aquest semirepòs?, ¿de quina manera esgarrapar aquestes engrunes d’activitat? Vaig recordar, llavors, que al meu poble gallec fa temps es va posar de moda entre els camperols, que en la meva infància jo recordava sempre extenuats per la feina a la terra, posar-se un 'look' Decathlon i sortir a passejar les robes de color fluor per "fer exercici".

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Així que d'aquí una estona potser sortirem a fer un volt. "No pugis una muntanya", va afegir el doctor, que potser té el cos a la planícia de Zamora però el cor als Alps suïssos. No és fàcil. De moment, llegeixo el llibre 'Los pensamientos ociosos de un ocioso’, del geni de l’humor britànic Jerome K Jerome: "Si no tens res a fer, no té gràcia no fer res". No sé, Jerome, jo estic la mar de bé: mira, ¡una abella!

Potser el meu treball aquests dies passi per conscienciar-me que al setembre difícilment podré tenir estones i columnes de temes com aquest. Em consola saber que els meus moments reservats a no fer res, quan ho tinguem tot per fer i poques ganes de fer-ho, seran increïblement heroics i transgressors.