Proust i Pla sense parar

Per avaluar la qualitat i la transcendència dels escriptors i els artistes en general, hi ha criteris ben fiables, fins i tot en aquests temps en què tot equival a res. Un d’infal·lible és la diferència entre el com ho ha trobat i com ho deixa cadascú, ja sigui en l’arquitectura (Vitruvi, Pal·ladi, Mies...) o l’escriptura. El castellà no és el mateix després de Cervantes, el rus creix de Puixkin, l’anglès es desplega amb Shakespeare i el català reneix amb Verdaguer. Un altre barem que falla poc consisteix a avaluar l’energia esmerçada en la pròpia obra. Es pot arribar volant al cim, però per això t'has de dir Rimbaud. Per a la resta, la intensitat del treball, la focalització de l’existència en l’obra, és crucial. Gegant no rima amb diletant.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Per això Pla escrivia que “l’ofici d’escriure demana el sacrifici de tota la vida”, destinar-hi tota la força de què es pot disposar en aquest món. La dedicació obsessiva d’Espriu no va ser menor. Tots dos van aconseguir eixamplar els registres de l’idioma fins a territoris i modulacions que sense ells no existirien. No n’hi ha prou amb el talent, encara que sense unes facultats extraordinàries no val la pena intentar-ho. Als nostres dies, l’únic que compleix aquests dos requisits, i uns quants més, es diu Miquel de Palol.

Marcel Proust va més enllà. Més que ningú abans, més que Shakespeare i tot. Potser més que ningú al llarg dels propers decennis o segles. “La ruta del pensament en el treball solitari de la creació artística es fa en el sentit de la profunditat, l’única direcció que no ens està barrada, en la qual podem progressar, és clar que amb més esforç, per un resultat de veritat”. En conseqüència, “l’amistat no tan sols està desproveïda de virtut sinó que, a més, és funesta”. O sigui improductiva en termes d’art, “perquè ens obliga a romandre a la superfície d'un mateix en lloc de prosseguir el viatge de les descobertes en les profunditats”. Si pretens practicar la immersió en l’ànima humana més val que et tornis inhumà. Felices vacances.