IDEES

Elvis Oubiña en l'edat mitjana

2
Es llegeix en minuts
zentauroepp49439355 icult190814171131

zentauroepp49439355 icult190814171131

Hi ha qui diu que Elvis és viu i que se’l podia veure molt després de la seva mort oficial treballant en una gasolinera de Montana, però jo puc presumir d’haver-me trobat a Vito d’‘Els Soprano’ fent ‘top manta’ a Manhattan i a Laureano Oubiña venent la seva autobiografia en l’edat mitjana.

La  setmana passada passejàvem pel carrer que mor a la plaça de la Catedral de Mondoñedo, que aquell dia celebrava mercat medieval, quan vaig veure la samarreta: un paquet de tabac dibuixat a la pitrera decorat amb la divisa: ‘Del Winston de safata... a altres herbes, by Laureano Oubiña’. Vaig aixecar la vista i es va creuar amb la seva, oculta rere unes ulleres amb muntura de pera. Era ell mateix, que venia el seu llibre dins d’un portal.

L’autobiografia d’Oubiña està minada de frases memorables. Com “no aspiro a rentar la meva imatge: no hi ha sosa càustica que la pugui netejar”

A la coberta, el títol: ‘Oubiña, toda la verdad’, i un retrat del protagonista posant davant d’una enorme casa de granit. “¿I aquesta mansió què és?”, li va preguntar Leti, que m’acompanyava, sempre periodista vocacional. “S’ha mentit molt, però aquesta casa va ser la que em va portar pres”, va contestar ell. ¿Per què?, vaig dir jo, per donar ritme a la xerrada. I cito la seva resposta: “Perquè a Espanya ja saps que l’enveja brilla per la seva absència”.

També vam parlar del mercat (de l’editorial, no del medieval) i em vaig endur un exemplar d’aquest llibre autoeditat, perquè un escriptor sempre vol saber la veritat i tota la veritat, tot i que sigui conscient que no existeix, que els llibres, més que donar respostes, formulen preguntes, i que qui diu que l’explicarà potser no està en condicions d’entregar-la. La lectura d’‘Oubiña, toda la verdad’, però, està ple de frases memorables: “Soc Laureano Oubiña i tinc més fama que fortuna”, “Ho porto a la sang. De contrabandistes n’hi ha pocs, d’oportunistes, moltíssims” o “No aspiro a rentar la meva imatge: no hi ha sosa càustica que la pugui netejar”.

Notícies relacionades

Vaig recordar, mentre ens acomiadàvem, una altra aparició mariana similar, uns onze estius enrere. Quan després d’una ruta de’‘Els Soprano’ a Nova York, vam veure en un carrer a Vito Spatafore, potser el personatge mafiós d’aquesta gran sèrie amb un desenllaç més cruel, venent productes no oficials que guardava al maleter del cotxe. “¿Però què fas aquí?”, li vaig preguntar. Aquesta pregunta és gairebé sempre improcedent, totalment impertinent, i l’actor la va contestar bé: “T’estic venent una alfombreta d’ordinador del Bada Bing. I si vols te la firmo”. No és fàcil la reinserció d’alguns personatges. Tampoc la d’alguns actors.

A Mondoñedo i a Manhattan, i podria afegir al Palace i al Chino, vaig abandonar l’escena taral·lejant el mateix himne, que es pot cantar amb sorna o amb pena, de Siniestro Total: “Tranqui, colega, la sociedad es la culpable, sociedad no hay más que una, y a ti te encontré en la calle”.