L'edat del consol

“Aquesta setmana viuré als anys noranta, a veure si em centro.” Aquesta broma entre la meva amiga L. i jo ve d’una aspiració, en realitat. ¿Qui voldria tornar als noranta? Per descomptat, per fer aquesta afirmació deixem de banda la política internacional i local, la crisi econòmica, el racisme sistèmic i ens centrem en el que vam ser, en la nostra bombolla, la de la fúria, els primers grans llibres llegits i el desencant adolescent. El que ve a ser l’educació sentimental.

I és a partir d’aquest desig –”viurem en els noranta una setmana”–, sense mòbil, sense xarxes, en una mena de veu interior recuperada per la falta de soroll (¡el silenci!), que sorgeix una cosa semblant a una veu.

En aquests dies de falta de soroll –més o menys–, he pogut llegir una sèrie de novel·les recents que curiosament tenen, almenys de rerefons, si no centrals, els anys noranta.

La primera, la més evident, ésJuliet, The Maniac, de Juliet Escoria, un retrat personal sobre una adolescent del sud de Califòrnia, que durant els anys de formació, a partir de 1993, és presa de l’angoixa, l’autodestrucció, les drogues i l’autolesió. Des dels descampats que esperen a les noves piscines de futures urbanitzacions, Juliet vol morir. Però sobreviu.

La segona és ‘Pequeños fuegos por todas partes’, de Celeste Ng, en la qual la protagonista és una tranquil·la i pròspera comunitat residencial a prop de Cleveland en què diverses mares i filles adolescents hauran de comprovar quins vincles es creen i quins sobreviuen les convencions socials. I després està Izzy Richardson, de quinze anys, que vol acabar amb tot i calar foc a casa seva.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

La tercera, ‘La edad del desconsuelo’ de Jane Smiley, no està situada estrictament en els noranta, sinó una mica abans, però tracta una cosa que apareixerà cíclicament entre uns burgesos de trenta anys d’aquell moment: ¿què passa amb una parella quan s’instal·la la idea que el pla que tenies no és exactament el que volies?

En aquests dies de soroll i de fúria, porto tots aquests personatges al cos, i amb d’ells, la idea d’intimitat com una cosa pròpia, aliena al que passa constantment en la premsa, allunyada de la nòria de la constant alarma. I recordo la sensació que el final del teu món tenia vores i límits, que calia sortir de casa perquè et passés alguna cosa. La qual cosa, si ho penso, no està del tot malament .