Anar al contingut

La situació política

¿Un trist consol?

¿Un trist consol?

Joan Tapia

La desconfiança -ara més publicitada- entre el PSOE i Podem fa que la repetició electoral sigui més probable

Hem passat ja 10 dies d’agost i ens endinsem en un camí amb poques sortides. Algunes reflexions sobre fets recents m’inclinen a creure-ho. El primer és Navarra. La coalició Navarra Suma, conservadora i constitucionalista, però curiosament un dels objectius prioritaris de la qual és eliminar una disposició de la Constitució, va guanyar les eleccions amb 20 escons. Però després del que va passar a Andalusia, Múrcia i Madrid, on el PSOE va guanyar, però el pacte del PP amb Cs i Vox s’ha imposat, la dreta no té cap legitimitat per exigir governar per allò de la llista més votada.

Una coalició de centreesquerra, formada pel PSOE (11 escons) Geroa Bai, lligada al PNB, (9), Podem (2) i Esquerra Unida (1) reuneix 23 escons. Eran doncs 23 contra 20. I els 7 diputats de Bildu han tingut la clau. El relat real de la dreta ha sigut que si Bildu votava al costat de Navarra Suma (junts en acció) contra María Chivite, la candidata del PSN, Espanya anava bé. Cap problema perquè Navarra Suma governaria la comunitat foral. Però si, com ha passat, la candidata del PSN aconseguia la investidura amb l’abstenció de cinc diputats de Bildu (abstenció, no vot a favor com fa Vox), el PSOE ha comès alta traïció a Espanya i segons Cayetana Álvarez de Toledo s’ha consumat «un homenatge a ETA». No és un relat, és un sopar de duro. Malgrat la singularitat de Bildu, amb qui per cert ni el PNB vol governar Euskadi (prefereix el PSOE), i que a María Chivite la vida no li serà fàcil perquè governarà sense majoria i amb Navarra Suma i Bildu a l’oposició. Però el PSN no volia continuar, com ja va passar altres vegades, i amb cost electoral, presoner de la dreta. Lògic. ¿Potser no tant?

Desconfiança mútua

Segona reflexió. Pedro Sánchez afirma a Mallorca que la desconfiança amb Podem és forta i mútua. No hi ha programa comú com demanen els sindicats, les diferències sobre Catalunya i la relació amb la UE són substancials, la negociació per a una coalició delimitada va acabar com el rosari de l’aurora... A més, a França, on Mitterrand va governar amb programa comú i quatre ministres comunistes, el PCF –partit amb molta més implantació que Podem– mai va gosar ni plantejar que el seu secretari general, Georges Marchais, entrés al Govern.

Ens trobem, doncs, que Sánchez és creïble (tot i que no ho raona gaire) quan insisteix que la coalició amb Podem seria negativa. Però intenta pressionar Iglesias (reunions amb la societat civil) perquè accepti el pacte a la portuguesa. O sigui, que la direcció de Podem (suposant que tingui autonomia) cregui que és més rendible i convenient cedir i mirar cap a Portugal (o Dinamarca) que arriscar-se a noves eleccions.

Tercera reflexió. Però llavors, si el pacte amb Podem és tan arriscat i poc probable, potser el PSOE s’ha equivocat a Navarra. No és que el PSN no tingui raó. És que, deixant a part Albert Rivera i les seves homilies, l’abstenció del PP que demana Sánchez no pot sortir-li gratis. Pablo Casado no li donarà a Sánchez el que el PSOE –no Sánchez– li va donar a Mariano Rajoy, i Navarra podria ser un preu a pagar. Un preu alt, perquè implica desmobilització socialista i tensió amb el PNB, un partit responsable, però...

Quarta reflexió. Llavors, ¿per què Sánchez no ha explorat més aquest camí que Navarra Suma va insinuar a mitges i a què Carmen Calvo va parar l’orella? ¿Per irresponsabilitat, per lleugeresa, perquè està perdut en el laberint? Pot ser, però potser creu que és més possible que al final Iglesias cedeixi (malgrat que no ho va fer el 2016) que aconseguir que la dreta l’ajudi en la investidura. Té les seves raons, perquè la dreta ha mostrat nul·la capacitat de pacte quan beneficia el PSOE. Sí, Aznar va saber pactar amb Pujol. I amb Arzalluz. Però cap dels dos li disputava el Govern d’Espanya. Potser el “la calle es mía” de Manuel Fraga, un líder de la dreta presoner del seu passat, s’ha transmutat ara en alguna cosa així com “Madrid és meu”.

Cinquena reflexió. El perill d’una Espanya sense Govern fins a les festes nadalenques és, doncs, alt. A més, res garanteix que la governabilitat sigui més fàcil després d’unes noves eleccions. Si el PSOE puja a costa de Podem i el PP de la de Cs, l’impasse pot continuar. Tot i que, això sí, algun dels quatre caps dels líders actuals pot ser guillotinat. Trist consol, perquè en el món de Trump i les seves croades, Boris Johnson i el seu ‘brexit’ i la demagògia nacionalista de Matteo Salvini a la veïna Itàlia, Espanya continuaria sense Govern.