04 d’ag 2020

Anar al contingut

anàlisi

Europa en dubte

EMMANUEL DUNAND

Són molts i diversos els economistes i politòlegs que estan preocupats per la deriva europea. La  revista Idees del CETC de la Generalitat de Catalunya acaba de treure’n un monogràfic, El futur del Projecte Europeu, i Thomas Piketty, amb un conjunt d’economistes francesos, acaba de treure un segon manifest sobre la necessitat de canviar Europa  (Changer l’Europe, c’est possible, Ed. Points, 2019). A la vegada, Vox-EU, el blog de política econòmica del CPER fa temps que hi dedica entrades i hi vincula llibres electrònics al futur d’Europa amb propostes detallades. 

Una lectura d’aquests treballs mostra la falta d’acord sobre el que s’ha de fer amb quelcom que ja de naixement arrossegava problemes que es veuen ara més amb el creixement. Des de la seva creació es visualitza en la construcció europea el fet que Europa no tingui conflictes bèl•lics, tema de contrafactual difícil ja que el passat en la història no és mai un referent suficient per a validar el present. Sabem que els països han acceptat la unió econòmica i la redempció duanera a canvi de compensacions, de transferències, de polítiques de cohesió, de manera que això amortís els guanys del lliure comerç, que, tot i que generals, havien de ser fortament asimètrics entre països. No es tracta però del que hom guanya sinó de com guanyen els altres més que un.

Quan aquestes idees estan amortitzades i s’incorporen a la normalitat, en sobresurten els descosits. La estètica juga en contra d’un parlament europeu, que és una baluerna, davant de l’opinió pública. Massa gran, cementiri sovint de polítics nacionals amb retribucions que concorden poc amb la feina que, en termes generals, se sabrà que fan les senyories i amb privilegis fiscals respecte dels ciutadans representats.  Es manté amb una burocràcia administrativa fora de tot cànon d’exemplaritat. Compten amb uns representants institucionals conjunts que, tot i suposar equilibris nacionals, no sempre reflecteixen l’ètica del bé comú (Juncker i Tajani han estat les seves pitjors imatges). I tot això, per a unes competències exercides no amb prou transparència des del ‘demos’ europeu per damunt del dels estats que la integren. Una mena d’escala de veïnat amb poders de veto, que porta la llavor de les inaccions, que sovint forcen discussions fora del parlament als caps de setmana fins a la mala hora de la nit.

Davant d’aquest estat de coses domina entre els analistes la posició de demanar paciència, de recordar que una unió no es constitueix ni tan sols durant un segle. Per a això la referència és la federació dels Estats Units, però els temps són uns altres com perquè algú accepti aquest reclam. La paciència és difícil de demanar quan les transferències amortidores ja obertament es qüestionen a la vista dels guanys relatius en el creixement econòmic. I del manteniment d’aquests errors amb falta d’acció sorgeixen els populismes (les reaccions italianes i angleses són filles d’aquesta mare).

En general, com solventar des de l’economia l’objectiu democràtic, l’autodeterminació nacional i la globalització econòmica, l’anomenat trilema de Rodrik, es reconeix impossible. Altres autors demanen obertament substituir les regulacions europees, avui tant discutides, per més poder financer: Cessió de impostos i més transferències des dels estats per a muscular directament el poder financer conjunt, i no intentar fer-ho a través de condicionar amb lleis i directrius les normes de cada estat, sovint mal rebudes quan es compleixen, que no és sempre el cas. Les propostes teòricament més factibles renuncien als canvis en la arquitectura institucional i busquen àmbits més polivalents, com els d’aprofundir en la harmonització fiscal o en la unió bancària, desvinculant les entitats financeres nacionals del deute sobirà dels seus països. O incidir en la política econòmica a través de marcar objectius globals d’estoc (deute), i renunciar als de flux, de dèficit excessiu que encona molt les posicions i visualitza majorment que poc que pesa Europa. Menys cotilles i més consignar riscos i responsabilitats fiscals pels estats (sense regles de rescat) seria la recepta.  Però fins i tot en el cas de compartir estratègies, difereixen les opinions sobre si s’ha d’actuar de forma imperativa i ràpida o s’han de deixar madurar les mesures. Però el ‘mentrestant’ que des del projecte Delors fins a l’entrada de la moneda comuna hi ha jugat a favor, ara sembla clarament anar-hi en contra. D’aquí el nerviosisme d’alguns economistes i politòlegs no instal•lats en l’statu quo d’una Europa tant acomodatícia a les situacions creades com neguitosa pel seu futur incert.