El sereno de la meva vida

«No se n'ha anat el meu germà. Ni el marit de la Carmen. Ni el pare del Carlos. Ni l'amic de l'Antonio. Se n'ha anat el sereno de les nostres vides, el que procurava que no sortíssim de mare»

4
Es llegeix en minuts
fd8ea720-0c08-47f1-8b49-f79c7c36a6a6

fd8ea720-0c08-47f1-8b49-f79c7c36a6a6

134 missatges al mòbil i pujant. M’instal·lo a la sala de premsa del circuit de Spielberg (Àustria), d’on m’escaparé en una estona, i continuen plovent missatges. 157 i pujant. Se m’acosta Noel Rodríguez, de TV-3, i m’abraça. “Només vull dir-te una cosa que ni és nova ni et sorprendrà: era un puto monstre de la comunicació. Jo tenia la seva classe d’edició gràfica, disseny i compaginació, a la Pompeu, a les vuit del matí. I et juro, et juro, que tot déu arribava adormit i, quan ell creuava el llindar de la porta, ¡zas!, allò era pura passió, tots desperts, amb ulls com taronges, vinga diapos, vinga marxa, vinga crits, vinga gestos. Emilio, allò era un tsunami de passió per la seva feina, pel que t’ensenyava i per com t’ensenyava”.

167 i pujant. Vinga, un altre whatsap. De Xavi Torres, sí, un altre col·lega de la tele i un altre amic seu: “Carai, Emilio! Quin desastre! Que cruel, joder!, Ho sento molt! L’estimava molt! Tothom l’estimava molt! Per bo i per generós. Carai, Emilio! Molta força”.

185 i pujant. En tinc més. Deixeu-ho, no us molesto. Només vull dir-vos que no se n’ha anat el meu germà, se n’ha anat un ésser entendridor, se n’ha anat l’amic de tots i, sobretot, se n’ha anat el col·lega que patia per tots. “¡Compte, Emilio, que aquest text pot enfadar algú!” “¿Com està l’Ernesto, Emilio, com està l’Ernesto?, se l’ha de defensar-lo de tothom, és un gran paio i un gran entrenador”. “Emilio, no escriguis això, al pare no li agradaria, no et busquis enemics, ves amb compte...”

193 missatges i pujant. ¡Com hi pot haver tanta gent que l’estimi! Potser perquè el Carlos era contagiós en la seva passió. Ahir a la nit, sí, sí, ahir a la nit, des de l’hotel de Madrid em va enviar, a les 23.47 hores el seu últim correu. Esclar, de premsa; esclar, era una portada; esclar, de beisbol; esclar, de ‘The New York Times’... una altra passió, la pilota base, el baseball. Volia que la veiés, tot i que no entengués l’anglès. Era mestre a tota hora. Era amic tota la vida. I, sobretot, el guardià de les essències dels Pérez de Rozas, amb permís del’oncle Manolo, que allà segueix, enterrant-nos a tots i estimant-nos com pocs.

Ja, sí, 200 i pujant. Com els contestaré tots. Ell ho faria. “Emilio, s’ha que ser amable, s’ha de ser fidel, s’ha de ser atent, s’ha de ser autèntic, s’ha de ser amic”. Però sobretot, vigila la teva ploma, no sigui que algú s’enfadi. El Carlos era pulcre en tot. Apassionat pel beisbol, per la fotografia, millor, per l’edició gràfica, per estimar el blanc i negre tot i que la vida fos en color, per estimar els seus i protegir-los tot i que fos en la distància, de nom, per telèfon.

Jo vaig créixer amb ell, vaig aprendre d’ell i, sobretot, vaig aprendre a ser amic, fidel, inseparable. Quan un veia, sentia, escoltava, vorejava l’afecte, l’amistat, la complicitat que el Carlos sentia per Antonio Franco, el mestre de tots nosaltres, l’inspirador del nostre periodisme, entenia que ser amic i còmplice passava per aquesta relació. Per això quan laCarmen em va encarregar que fos jo qui li donés la notícia a l’Antonio va ser quan vaig esclafir a plorar, a bramar, quan em vaig adonar del que havia passat. Anava al seient posterior d’un divertit Dacia, conduït per Jesús Robledo i amb Alejandro Ceresuela de copilot (dos fotògrafs únics, extraordinaris del Mundial de MotoGP) i els vaig demanar que s’aturessin a la cuneta. Vaig trucar a l’Antonio, encara sort que va agafar el telèfon la Milene, la seva dona. I, entre tots dos, l’hi vam dir. I, a partir d’aquí, vaig necessitar quinze minuts per recuperar-me.

Notícies relacionades

Amb el Carlos podies parlar de tot i encertaves. Però havies d’anar amb peus de plom i sabates de camussa. Era vital no fer soroll, tot i que ell fos pura passió. Era important no faltar a la veritat i, sobretot, que no s’ofengués ningú. I, quan estaves amb ell, ell era el cap. Fins i tot al Berbena, el restaurant del seu fill Carlos, que el deixava manar, esclar. Tothom el deixava manar, perquè la seva paraula, al marge de ser apassionada, era molt assenyada. “¡Compte, Emilio, amb el que escrius!”.

Temo el que serà de mi a partir d’ara sense aquest guardià. Ell era el meu fre de mà. Em temo que patiré més conflictes dels que he patit i puc suportar. Cada vegada li queden menys defensors a Ernesto Valverde. Avui n’acaba de perdre un. El més fidel. I positiu. I, com relatava el Noel, el paio que encenia el llum a les vuit del matí i apujava la persiana de la vida. De la bona vida. De la vida sana. Apassionada. No se n’ha anat el meu germà. Ni el marit de la Carmen. Ni el pare del Carlos. Nil’amic  de l’Antonio. Se n’ha anat el sereno de les nostres vides, el que procurava que no sortíssim de mare. A partir d’ara, això serà un desfici. Ja ho veureu.