Anar al contingut

Restaurar el respecte pel diferent

¿Nosaltres sols?

¿Nosaltres sols?

Rafael Jorba

La tasca de la política, sobretot en les societats complexes del segle XXI, passa per continuar construint el nos(altres), és a dir, nosaltres amb els altres

Malauradament, com vaig escriure en vigílies del debat d’investidura, es va fer realitat aquella constatació de Gaziel en temps de la República: “Els nostres polítics són com les cigales al ple estiu. Fan un soroll espantós, monòton i vacu, sobre l’ensopiment general del paisatge”. És d’esperar que aprofitin el parèntesi estiuenc per afrontar el setembre, amb una actitud renovada, les assignatures pendents. Un dels factors que augmenta el soroll ambiental és que sovint es confon la societat de la comunicació amb la societat de la interrupció: l’últim tuit ens distreu de la tasca que teníem entre mans.

Des del periodisme, la treva vacacional permet que ens situem ‘au-dessus de la mêlée’, segons l’expressió francesa, és a dir, per sobre del xoc. Si ho fem així, ens adonarem que la política està sota mínims. Cosa semblant al que passa als aeroports quan estan en condicions meteorològiques molt adverses sense que els avions es puguin enlairar. Cal restaurar urgentment els intangibles previs, les condicions de navegació, que són consubstancials al funcionament d’una democràcia.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Un d’aquests intangibles prepolítics, aplicable a les relacions socials i fins i tot a les interpersonals, és la cultura del respecte a l’altre, al que pensa diferent. La tasca de la política, sobretot en les societats complexes del segle XXI, passa per continuar construint el nos(altres), és a dir, nosaltres amb els altres. L’expressió ‘nosaltres sols’ és un oxímoron, una ‘contradictio in terminis’. Dos filòsofs podrien il·lustrar els nostres polítics, en les seves lectures estiuenques, sobre el valor de l’alteritat, de la identitat de l’altre: Emmanuel Lévinas i Michel de Montaigne.

Lévinas, el filòsof de l’alteritat, planteja la preservació del rostre de l’altre com a premissa primera que s’anteposa al propi jo. El futur, des de la seva perspectiva, són els altres, nosaltres amb els altres, en contraposició a l’afirmació de Sartre a ‘Huit clos’, en què “l’infern són els altres”. Quatre segles abans, Montaigne ens alertava a ‘Des cannibales’ sobre la tendència a projectar en l’altre –el veí, l’estranger, l’immigrant– les nostres pròpies pors: “Podem anomenar-los bàrbars, en vista de les regles de la raó, però no respecte a nosaltres mateixos, que els superem en tota mena de barbàrie”.

El respecte de les minories

El lloc que ocupa la llibertat de l’altre dona la mesura de la qualitat d’una democràcia, de la seva pluralitat i del grau de respecte de les minories, en sintonia amb aquella màxima de Rosa Luxemburg: “La llibertat només per als partidaris del Govern, només per als membres d’un partit, per molt nombrosos que siguin, no és la llibertat; la llibertat és sempre la llibertat del que pensa diferent”. El teló de fons dels conflictes del segle XXI –a Catalunya, en el conjunt d’Espanya i a tot Europa– és la negació de l’altre, del que pensa diferent, a què es converteix en boc expiatori de tots els nostres mals.

Restaurar el lloc de l’altre, tant en la societat com en l’acció política, exigeix saber escoltar les seves raons; també recuperar el dubte raonat i raonable. No es tracta de defensar la tolerància, en el sentit en què avui l’entenem i practiquem, sinó el respecte mutu. Sovint tolerem aquelles persones que considerem inferiors; ho fem amb l’esperança que es redimeixin i es converteixin en clons de nosaltres mateixos. L’única línia vermella –cordó sanitari, es diu ara– la marquen aquelles ideologies i aquelles praxis que rebutgen l’alteritat.

La tasca de construir aquest nosaltres compartit és també una responsabilitat de tots els ciutadans. Correspon a la política fer pedagogia de la diversitat: no hi ha identitats fixes, sinó processos d’identificació de geometria variable, amb els drets i deures com a eix vertebrador. Explico sovint que hi ha elements que considerem consubstancials a la nostra identitat, començant pel terreny culinari, que tenen un origen forà. Aquest és el cas, per exemple, del tomàquet i la patata, que ara són indissociables de la gastronomia catalana i espanyola.

Torno a la reflexió de partida: el ‘nosaltres sols’ és un oxímoron. La política –la vella i la nova– només sortirà de la situació sota mínims en què es troba si restaura la cultura del respecte i escolta les raons de l’altre, tant en el pla ideològic com en l’identitari. Es tracta d’un intangible previ perquè la democràcia deliberativa pugui aixecar el vol i s’obri la via consensual: diàleg, negociació i pacte. Així a Madrid com a Barcelona.