2
Es llegeix en minuts
zentauroepp38765367 suplemento  distritos vista de la riera de sant joan durant 190802121612

zentauroepp38765367 suplemento distritos vista de la riera de sant joan durant 190802121612

Fa poc més d’un segle, quan no tenia la fisonomia imponent d’una avinguda de Manhattan, la Via Laietana era només una idea transformadora. Barcelona havia de créixer, obrir-se al mar, i la solució passava per construir una via ampla de progrés: els cotxes, el metro i la vida moderna demanaven pas. De segur en els cercles culturals bullia el debat entre destrucció i conservació, l’etern dilema que fa avançar les grans ciutats. Què se salva i què desapareix. Tots els carrerons del Gòtic, Santa Caterina o la Ribera s’assemblaven: cases velles i passatges estrets, baixos foscos on hi havia ferrers, fleques, cases d’hostes... Una part d’aquell món era a punt de desaparèixer, expropiat, i alguns carrers deixarien de sortir al mapa: noms com Graciamat, plaça de l’Oli, Fenosa...

Una mostra rescata les fotos de la Via Laietana el 1908, abans que comencés la demolició per convertir-la en l’avinguda que és avui

El gener de 1908, poc abans d’iniciar la demolició, l’Ajuntament de Barcelona va convocar un concurs de fotografia per deixar testimoni d’aquell món condemnat. Ara aquestes fotos, poc divulgades, s’exposen a la mostra ‘La ciutat dels passatges’, al’Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Són imatges d’un món doblement desaparegut: en l’espai i en el temps. El seu poder evocador, doncs, també és estrany, d’una puresa gairebé fantasmagòrica: veiem aquests homes, dones i nens davant casa seva, una botiga o a l’escola, i sabem que d’aquells llocs no queda rastre físic. No en queda res.

Notícies relacionades

A l’exposició estan les fotos originals i unes còpies ampliades digitalment, per apreciar millor els detalls de la vida quotidiana d’aquell 1908. En els marges s’amplien també les impureses i taques del pas de temps, que contaminen la foto. Recordant el que diu Joan Fontcuberta en el seu últim assaig, ‘Revelacions’ (Arcàdia), és com si fossin imatges malaltes, “que pateixen” i ens mostren així la seva essència més íntima. 

L’alternativa, llavors, ens arriba des de la ficció, i qui vulgui passejar-se per aquells anys convulsos, just després de la Setmana Tràgica, quan es foradava el terra de Barcelona per donar-li una nova columna vertebral, haurà de llegir ‘La felicitat’, novel·la excel·lent de Lluís-Anton Baulenas (2001). Amb el rerefons de la runa i la construcció de la Via Laietana, Baulenas va retratar un grup de personatges que vivien aquella transformació de prop, atrapats entre un món que s’extingia i un altre que amb prou feines es començava a despertar.