M'hi jugo la casa

Escric aquestes línies a la casa d’Omar Sharif. En una mansió imponent que va ser seva només durant unes hores. “Quins caps”, diu una jubilada amb els cabells liles que es pren una cervesa al meu costat. No se m’avanci, senyora, que em destrossa aquesta columna.

Sharif estava rodant 'La isla misteriosa' a Lanzarote quan es va encapritxar d’aquesta mansió incrustada al cor d’una pedrera de greda i pedra volcànica. Des d’aquesta fortalesa ideada pel geni César Manrique, les palmeres cabotegen pel continu flagell dels alisis i les llunyanes casetes blanques semblen terrossos de sucre que a algun nen gegant li van caure a la sorra.

L’actor Zhivago, amb la determinació megalòmana del Capità Nemo, a qui estava interpretant aquells dies, va decidir comprar-la. Hores després, el promotor immobiliari el desafiava a una partida al bridge. Era coneguda la desmesurada afició per les cartes de l’estrella de Hollywood, que havia arribat a perdre fins a 150 milions de pessetes en una carta. En una timba regada per copes de conyac, se li va escalfar la boca en l’última aposta. El que no sabia Sharif és que el seu rival era perillós no només per ser promotor immobiliari, sinó perquè també havia sigut poc abans campió europeu de bridge. “M’hi jugo la casa”, va dir Sharif aquella tarda de 1973. La va perdre, clar. Des d’aleshores, la casa va portar el seu nom. També ara, convertida, joc de paraules dubtós, en el Museu Lagomar (‘Lago’, o llacuna, i ‘Omar’), des d’on teclejo. Això és semblant a entrar en un bar borratxíssim, orinar per fora de la tassa, vomitar a la catifa, que et deixi allà la teva nòvia, perdre els pantalons al magatzem i que, més endavant, aquest bar porti el teu nom i que a les seves parets pengin fotos amb la teva cara.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Sharif podria no haver acceptat però no hi ha moralitat en aquest text. El meu padrí em va explicar un dia com un conegut seu, indià, dels gallecs que havien fet fortuna a Cuba, un dia va salvar la vida gràcies a una decisió embriaga. Anava de vins i, en el sisè, va decidir comprar unes cases de la costa de Burela que es veien des de la taverna. L’endemà el venedor el va anar a buscar per escripturar-ho tot. L’indià, ressacós, ni se’n recordava. ¿Quines cases? Però el cas és que una setmana després Fidel Castro va prendre el poder i ell va perdre tota la seva fortuna, així que aquesta compra semiinconscient li va salvar la vida.

Estic a punt d’explicar-li això a la jubilada dels cabells liles, que a la sortida de la casa d’Omar, diu, no sense raó: “Quins caps, ¡quins caparrons d’all!”. I que després ho resumeix tot: “Això va d’un que ho té tot i ho perd tot”. Només que qui ho té tot mai ho perd tot, de la mateixa manera que qui no té res no té res a perdre.