IDEES
'Euphoria': l'adolescència maleïda
zentauroepp49113611 gente hunter schafer en la serie euphoria190730133850
L’adolescència canvia més de pressa del que som capaços d’entendre. Corre per boscos inexplorats, plens de monstres que els adults no som capaços de veure i, encara menys, anomenar.
Els joves ja no tenen temps per fer-se grans. S’enfronten sols a una realitat en constant moviment que no els dona treva, no els deixa respirar. I els adults, que fingim saber de què va la vida, tenim l’audàcia d’intentar ensenyar alguna cosa mentre fem callar el nen que una vegada vam ser amb èxits circumstancials que, amb poca traça, anomenem felicitat. Sabem que no estem bé, però somriem igual. En tenim prou. El que sigui per sortir del bosc. El que sigui per avançar.
La sèrie fa por perquè és un vívid retrat en moviment de la confusió, la solitud i el vertigen que fa ser viu
Perquè ‘Euphoria’ fa por, gairebétant com pensar a tornar a l’adolescència. Fa por perquè és un vívid retrat en moviment de la confusió, la solitud i el vertigen que fa ser viu i saber que ets responsable de la teva història, tot i que no t’interessi protagonitzar-la. ‘Euphoria’ és d’un nihilisme glaçador i et congela al seient. Els personatges semblen cremar com torxes en la foscor de les seves misèries, cridant al no-res, fluint magistralment de capítol en capítol, de camí a un existencialisme una mica més fàcil de suportar.
La protagonista principal, Rue, és, com tot ésser humà, presonera de les seves circumstàncies i jou de la seva veritat. És Alícia al país de les maravelles, només que el túnel per on cau és infinitament més fosc i sembla que no acabi mai. Com l’Alícia, decideix obrir flascons que no són seus i acaba lluitant per no ofegar-se a l’oceà de les seves pròpies dissorts. I lluita i crida i pateix, i mira a l’infern als ulls sense parpellejar. I plora i creix i canvia, i no té por de parlar de veritat, de parlar de coses que poden canviar el món si ens atrevim a escoltar. ‘Euphoria’ és el llegat d’una adolescència que ens parla a nosaltres, aquests que diem que sabem de què va la vida, tot i que molts ens haguéssim ofegat allà on l’Alícia va aprendre a nedar. Així que fem crispetes. I deixem-los parlar.
