Rellançar Barcelona

Un cop aprovat el cartipàs i distribuïdes les àrees del govern municipal, no treu cap a res mirar endarrere, lamentar-se i insistir en les divisions. Ada Colau és alcaldessa, Jaume Collboni primer tinent d’alcalde i els comuns formen coalició amb el PSC. Si Ernest Maragall hagués estès la mà a tothom quan es va saber guanyador o si hagués ofert un pacte d’esquerres en comptes de vetar el PSC, ell fora l’alcalde. Probablement, a la vista del gir de JxCat, que  ha donat la Diputació als socialistes, el vencedor de les eleccions hauria actuat de manera molt diferent. Ja està fet. Ni mur de lamentacions ni ploramiques. Ara és hora Barcelona, de fer ciutat, de  millorar-la, rellançar-la, de tornar-la a somiar. Des del govern, des de l’oposició, des de la societat.

És evident que en multitud d’aspectes, del nombre d’habitants a la capacitat de generar o administrar riquesa, Madrid ha passat al davant de Barcelona. El fet és inèdit. Madrid disposa si més no de tres alcaldes, el titular, el president de la comunitat i el del govern. Del polític a l’econòmic passant pel mediàtic, tots els poders s’hi concentren i miren primer per la megàpolis i després per Espanya. Barcelona disposa d’altres cartes, començant per la bona imatge i la ubicació geogràfica, al centre de l’eix Roine-Mediterrani. Barcelona ha de suportar el handicap de la falta d’inversions, les infraestructures endarrerides i unes legislacions i decisions governamentals que no l’afavoreixen. Malgrat això, dades com el nombre de passatgers de l’aeroport, la diversificació i la internacionalització de la seva economia i l’èxit dels seus congressos conviden a l’optimisme. Potser sí que la ciutat viu de renda i de la inèrcia d’esforços passats, però les rendes són positives i la inèrcia, tot i que no la millor ni la més ràpida, no és una forma de recular.

Unes ciutats àgils i flexibles

Els estats mantenen una força i unes capacitats que els atorguen la primacia en les decisions que orienten el planeta, però el futur, que comença en el present, serà cada vegada més de les ciutats. En el món global, els estats mantenen les fronteres i alcen banderes, les ciutats no tenen fronteres i fan servir el seu nom per bandera en el món global. Els estats són maquinàries pesades i enferritjades, les ciutats són àgils i mal·leables. Mentre Catalunya no disposi d’un estat propi, o si més no propici, la millor inversió dels catalans, pensin com pensin i se situïn on sigui en l’eix nacional, es diu Barcelona. Barcelona és el baluard de Catalunya i la seva plataforma de llançament. No val a badar. No val descuidar la ciutat o expressar hostilitat a la capital en nom del país. És hora de ressuscitar el barcelonisme, entès com una aspiració comuna, de tots, a fer de Barcelona un far i un referent mediterrani, europeu i planetari de primera magnitud.

Als hàndicaps apuntats provinents de Madrid, que fins i tot Foment del Treball quantifica amb xifres d’escàndol, s’hi sumen les baralles internes, l’absència d’un govern metropolità digne de tal nom i sobretot una progressiva manca d’ambició, de plantejaments agosarats, de pensament i propostes a gran escala. Ni l’Estat ni la generalitat miren prou per Barcelona, de manera que Barcelona ha de mirar per Barcelona. La Generalitat continua intervinguda i sota sospita, Barcelona no, i això s’ha d’aprofitar. La simple gestió del dia a dia potser no portarà la ciutat a la decadència però sí a perdre posicions.

Un nou esperit de col·laboració

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

No és que els problemes d’inseguretat, les deficiències quotidianes del transport, l’incivisme, la gentrificació, la contaminació i el creixement de les desigualtats no hagin de ser prioritaris. De manera especial, la crisi d’inseguretat s’ha de revertir d’una vegada. És que Barcelona no comença i s’acaba aquí. Encara que porti amb plom a les ales, ha d’aixecar el vol. Mirar cap a dins no ha d’impedir mirar amunt i eixamplar horitzons.

El primer que cal fer, la condició imprescindible i necessària, el pas previ, és establir un nou esperit de col·laboració entre els partits i els grups municipals. Posar-se d’acord per Catalunya és impossible. Però allò que el sobiranisme divideix, un nou barcelonisme pot unir-ho. Ha d’unir-ho. El segon, el canvi de discurs. La millor manera de contribuir a la decadència és abonar la deriva acomplexada i derrotista. Barcelona ha superat, i amb nota, traumes i ferides molt pitjors dels que ara pateix. Disposa de bones bases per enlairar-se una altra vegada. És el moment estratègic de jugar-les amb il·lusió, de jugar-les bé. Si no és així, ens la jugarem encara més.