L'allargada ombra de Montoro

Com el Cid, tot i que no després de mort, sinó més d’un any després de sortir del Govern, Cristóbal Montoro, que ja no és ni tan sols diputat, i fins i tot havent cedit la cartera a la socialista María Jesús Montero el juny de l’any passat, continua controlant els comptes públics des de les ombres.

Els Pressupostos que va dissenyar per al 2018, acordats amb Ciutadans, s’han prorrogat per a aquest exercici i, si finalment es convoquen eleccions generals per la incapacitat d’arribar a acords per part del PSOE i Unides Podem i la insistència del PP i Ciutadans a bloquejar la possibilitat d’almenys constituir un Govern, poden ser les més longeves de la democràcia. Montoro portarà un total de 16 exercicis pressupostaris a la seva esquena. Els va fer amb José María Aznar com a president i amb Mariano Rajoy.

Amb els comptes prorrogats del 2018, només Catalunya, on s’opera amb els pressupostos del 2017, supera aquesta situació, ara per ara. Esperem que el repte no consisteixi a emular la Generalitat.

La situació és poc encoratjadora: Bloqueig polític i, per tant, pressupostos prorrogats i escàs marge de maniobra per dur a termepolítiques socials i de tot tipus. Es diria que els polítics s’han convertit en una espècie de 'hoolingans' incapaços d’entaular una negociació, d’empatitzar i superar els recurrents monòlegs i retrets als seus rivals.

Els ciutadans voten i és responsabilitat dels qui obtenen l’escó buscar pactes i dialogar perquè el que els contribuents determinen amb els seus sufragis es plasmi en un parlament i en un Executiu que miri de resoldre els problemes quotidians i posi els fonaments per afrontar les qüestions de llarg termini. 

Deia fa uns dies en una entrevista en aquest diari el president de la patronal catalana Pimec, Josep González, que l’economia funciona malgrat la políticaJosep González. Ho constaten les revisions a l’alça que s’estan produint en les perspectives de creixement per a aquest 2019. L’última, la del Fons Monetari Internacional (FMI), s’ha alineat amb les estimacions de la Comissió Europea i altres organismes.

Però, ¿té tot això un límit? Se sol recórrer a Itàlia, on l’economia sembla tenir vida pròpia al marge d’una política caòtica, però el país pateix un estancament secular. 

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Un s’arriba a preguntar: ¿quant temps pot viure l’economia "sense" o "malgrat" la política? Però potser la qüestió sigui, com apuntàvem fa uns dies: ¿Quant podríem créixer si hi hagués un Govern i un Parlament que afrontés els reptes que hi ha per endavant?

El problema és que mentre no hi hagi senyals d’alarma correm el risc que es cronifiqui la manca d’entesa. Mala cosa perquè els efectes negatius d’aquest bloqueig potser no es percebin avui, però demà ja ho veurem.