El llegat enverinat

Es compleixen cinc anys de la famosa "confessió" de Jordi Pujol sobre l’origen d’uns fons amagats a la banca andorrana per la seva família durant gairebé 40 anys, 23 dels quals ell va ocupar la presidència de la Generalitat de Catalunya. Segons va explicar, el 1980, el seu pare, Florenci Pujol, va llegar uns fons dipositats a Andorra, i amagats a la hisenda espanyola, a la seva dona i els seus fills, en desacord per la seva dedicació a la política i en previsió que aquesta activitat el portés a la ruïna econòmica. Poca gent ha donant crèdit a aquesta història estrambòtica, començant per la germana de Pujol, aliena a aquesta suposada voluntat testamentària del pare. Però, amb el pas del temps, la presumpta confessió de Pujol ha tingut dues conseqüències. D’una banda, queda clar que va ser una maniobra dins de l’estratègia de defensa de la família Pujol per les diverses investigacions judicials que proven d’esbrinar l’import i l’origen dels fons que van aflorar des d’Andorra durant l’última regularització fiscal.

La fiscalia ha aconseguit, fins ara, proves que ajuden a demostrar que la quantitat dels diners amagats que es van descobrir el 2014 no es correspon amb el llegat i que, en conseqüència, els comptes de la família es van nodrir d’altres fonts. El que no s’ha aconseguit demostrar és que aquests diners poguessin procedir de les comissions que alguns fills de Pujol van cobrar de contractistes i adjudicataris dels governs presidits pel seu pare. Aquesta investigació està marcada, a més, per la famosa teoria processal de la fruita enverinada de l’arbre enverinat. Perquè el que intenten demostrar els advocats dels Pujol és que la prova inicial de totes aquestes investigacions, la captura de pantalla d’un banc andorrà, va ser obtinguda de manera il·lícita, la qual cosa invalidaria la resta de proves aconseguides. La teoria del llegat i les insinuacions dels mitjans de comunicació afins als Pujol no pretenen cap altra cosa que anul·lar la causa vinculant les proves a les activitats de l’anomenada policia patriòtica. 

D’altra banda, la confessió del patriarca Pujol pretenia salvar el seu llegat polític. I aquí els resultats són pitjor. Pujol va ser desposseït de tots els seus honors com a expresident i repudiat, almenys de cara a la galeria, pel seu propi partit, que des de la confessió avança cap a la seva tercera refundació. I en aquest tsunami ningú s’atreveix a reivindicar la seva política de moderació i de lleialtat institucional que ha quedat empastifada per la corrupció.