Desvirtuar la realitat
El que no es diu
Últimament dediquem molt temps a desmuntar 'fake news' (el que els vells del lloc coneixem com a propaganda o boles), quan les mentides se solen instal·lar a base de mitges veritats i silencis interessats
afp 19i9hl /
Per desvirtuar la realitat amb una foto no fa falta Photoshop. N’hi ha prou amb canviar-li el peu de foto. Últimament dediquem molt temps a desmuntar “fake news” (el que els vells del lloc coneixem com a propaganda o boles), quan les mentides se solen instal·lar a base de mitjanes veritats i silencis interessats. El subtext és tan important com el text, però molt més esmunyedís.
Així, si jo escric “tal polític va ser vist en animada companyia” possiblement els meus lectors creguin que els faig l’ullet i el que en realitat els estic comentant és que s’ho estava passant d’allò més bé. Si dedico tots els recursos del meu mitjà a fiscalitzar els enemics de la meva línia editorial, i en canvi callo sistemàticament davant dels abusos dels seus aliats, pot ser que estrictament no menteixi, però estic sent igualment tendenciós i sectari. Puc donar veu des del meu programa a persones de diverses tendències polítiques, però els temes que abordi i l’òptica des d’on ho faci pesaran més que un teòric repartiment de seients a la taula de debat.
Les intencions, en teoria, no s’haurien de jutjar per valorar la veracitat d’una informació. Però tal com resa un vell adagi del periodisme anglosaxó, els fets són sagrats i les opinions són lliures, i hauria d’estar sempre clar quan trepitgem en un terreny i quan trepitgem en l’altre, i les segones s’haurien d’argumentar basant-se sempre en els primers. Si ja és cínic i covard intentar controlar el relat per crear una nova realitat des de la política, aquest control és particularment capciós quan es fa des dels mitjans o des dels qui tenen pes en el discurs públic. Si se suposa que som els experts a comunicar, no podem posar en lletra petita els matisos, deixar errors sense corregir (cap periodista voldria passar per la fe d’errates; és estrany el que mai s’hi ha enfangat) o fingir que les nostres paraules no tenen biaix. Perquè això, ¡ai, lectors!, és la forma més fàcil d’intoxicar.
