Confiant que Pedro i Pablo saben el que fan

La cerimònia de la investidura fallida no ha sigut una exhibició d’incompetència dels protagonistes, ni la conseqüència d’una suposada inexistència de cultura del pacte i encara menys el destí tràgic d’una esquerra confusa condemnada a no entendre’s. Pedro Sánchezi Pablo Iglesias sabien el que es feien: exposar al públic l’existència de raons sobrades per no posar-se d’acord, desgastar-se i mantenir les mans lliures per a la segona volta, ja sigui al setembre o al desembre. I ho van aconseguir, fins i tot arriscant-se a passar per ineptes, quan no ho són, només addictes al tacticisme.

De pactes n’hi ha hagut i n’hi ha contínuament i per pactar només cal voler-ho fer de veritat. No és tan difícil. José María Mazón, el diputat regionalista càntabre, ho va dir en diverses ocasions, sorprès, igual queGabriel Rufián i Aitor Estebandel que s’estava retransmetent des de la tribuna del Congrés. El PSOE no volia un govern de coalició i va acabar acceptant-ho quan va intuir que no tiraria endavant, mentre que Unides Podem el va reclamar des del primer dia i el va rebutjar a última hora, quan ho va veure inevitable, apel·lant despectivament a uns gerros xinesos que un dia reclamaran. Quan van començar a parlar, una mica tard segons les cròniques, van sortir a la llum les seves moltes diferències, des de l’experiència de govern desigual fins als interessos partidistes a mitjà termini, i sobretot la desconfiança alimentada vertiginosament, com a succedani d’una estratègia de reafirmació.

Notícies relacionades

Piscines plenes a l’‘Escuela de calor’

Per no repetir les eleccions

Sánchez sospita de la inexistència del sentit d’Estat en la seva versió més clàssica entre els dirigents podemites, mentre que Iglesias i els seus desconfien de la predisposició del PSOE a practicar una política d’esquerres autèntica.I en el fons, elrecord del foc creuat de tants discursos desqualificadorsi d’un somni que es va quedar en ensurt de substitució. La manera més pràctica de confirmar o erradicar aquests dubtes poderosos hauria sigut començant a governar immediatament. Hi havia una sortida d’emergència per a una hipotètica experiència frustrant i no obstant, cap de les parts ha volgut temptar (encara) la sort que pogués funcionar.

En cas que hi hagués una diferència insuperable en qüestió d’Estat (provocada pel sobiranisme català, per descomptat), el president Sánchez en tindria prou amb una crisi de govern per revertir la coalició en un executiu monocolor, una demostració de fermesa constitucional inapel·lable a què els ministres morats respondrien sortint per la porta gran de les seves conviccions. Entre l’eventualitat d’una futura crisi de govern o condemnar el país al govern en funcions, i potser a la repetició electoral, semblaria raonable optar per la primera aposta; en qualsevol cas era la que millor responia al mandat popular vigent: impedir un govern de les tres dretes, l’encarcarada, l’enginyosa i l’amenaçadora. El perill segueix sent-hi, però tant Sánchez com Iglesias tenen el seu propi llibret per fer-li front i no creuen que hagi arribat el moment de renunciar a res.