El procés sobiranista

El somni d'Anníbal

El debat no és sobre una independència que, ara com ara, s'entreveu com a impossible, sinó sobre qui quedarà com el partit central i el propietari de l'estratègia per a la pròxima generació

3
Es llegeix en minuts
zentauroepp49186049 leonard beard190723173836

zentauroepp49186049 leonard beard190723173836

A l’espera la sentència del procés i del resultat de lainvestidura de Pedro Sánchez, potser ara és un bon moment per avaluar on ens trobem de l’interminable conflicte polític entre part de Catalunya i la resta d’Espanya.Per la seva complexitat, no és possible tractar-lo sense separar alguns dels seus aspectes cardinals. Aquí teniu els més rellevants.

Primer, incapacitat de l’Estat per oferir, a un conjunt substancial de la societat catalana i una creixent porció de les seves elits,un acord que substituís el sorgit després de la Transició. Que havia de reflectir els canvis de les relacions Catalunya–Espanya que va provocar la incorporació a la UE i que va accentuar la globalització. El fracàs de l’Estatut així ho testifica.

Fragmentació en el camp independentista

Segon, impacte del conflicte en la psicologia politicosocial espanyola: reemergència d’un nacionalisme radical i deriva cap a l’extrema dreta de partits que es postulaven centristes. Tercer,profunda divisió social a Catalunya, amb opinions molt contraposades sobre el que ens hauria d’oferir el futur. Finalment, fragmentació en el camp independentista, amb importants diferències entre els seus actors sobre l’estratègia a seguir. D’aquest possible balanç, em permetreu uns comentaris sobre l’últim punt. 

Explica Ciceró, repetint la versió de l’historiador grec Silè de Calàtia, que Anníbal, després de conquistar Sagunt, va somiar que Júpiter li demanava que envaís ràpidament Itàlia, assegurant-li l’èxit sempre que no mirés enrere. Malgrat això, a la seva campanya per Hispània i les Gàl·lies Narbonesa i Cisalpina, el general cartaginès no va poder evitar fer un cop d’ull al que passava a la seva esquena, i va quedar horroritzat per l’Hidra, que ho destruïa tot al seu pas. 

Avui aquest somni sembla un relat infantil. Però llavors, convèncer romans i potencials aliats de Cartago que Anníbaltenia el favor diví i la justícia estava del seu costat, no eren temes menors en l’estratègia per a la victòria.Per als cartaginesos, el somni mostrava com a Hidra monstruosa Roma, la tirana que esclavitzava els pobles d’Itàlia, i Anníbal com el seu llibertador. La divulgació d’aquesta interpretació entre els pobles d’Itàlia era una part de la fabulosa campanya propagandística que va costar, i molt, a Roma vèncer. Per això, no ha de sorprendre que Escipió Africà, el general que va derrotar Anníbal a Zama (202 aC), no només imités les estratègies bèl·liques d’Anníbal, sinó també la seva propaganda: va fer circular que ell mateix era fill de Júpiter i la seva figura podia associar-se amb la del semidiví Hèrcules. En suma, per a Cartago o per a Roma, la precondició necessària, tot i que no suficient, per a la victòria va ser, com avui continua sent, guanyar la batalla de les idees, la victòria que confereix drets, justifica accions i errors, i agrupa voluntats que es converteixen en els seus propagandistes. 

Realistes contra utòpics

Salvant totes les distàncies històriques, geogràfiques i polítiques, la situació actual del procés, amb dues visions enfrontades (realistes i utòpics) reflecteix el mateix intent d’apropiació d’una narrativa que es pretén d’èxit. El conflicte, avui ja evident, entre ERC, una reemergent Convergència i el grup de Puigdemont, per no citar la CUP, mostra clar i net que el debat no és sobre una independència que, ara com ara, s’entreveu com a impossible. Sinó sobre qui quedarà com el partit central i el propietari de l’estratègia per a la pròxima generació. 

Notícies relacionades

No és una situació nova. Per a qui hagi volgut veure el que ha passat a Catalunya des del 2011, la raó última del moviment que va acabar configurant el procés mai va ser la independència. Ni en va ser l’objectiu fins i tot en els mesos crítics de setembre–octubre del 2017. El que realment es perseguia, ocult darrere del fragor del conflicte contra l’Estat, era dirimir qui acabaria sent el pal de paller del nacionalisme català. Després de les diferents posicions sobre la investidura de Sánchez,i a l’espera d’una sentència que desitjaria extraordinàriament benèvola, la situació no s’ha modificat: continua sent el mateix combat per guanyar la batalla de la propaganda i, per tant, sobre qui quedarà com a jutge i líder del camp independentista. 

Però, per arribar avui a aquesta situació, ¿tenen justificació les destrosses generades? Certament, no. I sospito que alguna cosa d’aquest balanç comença a visualitzar-se en el desànim que percebo entre amics independentistes. Però som a les portes del descans. En l’entretant i mentre apareixen, o no, solucions potencials, agafeu ànim i recupereu forces. Bon estiu a tothom.