Literatura i burgesia

Gabriel Ferrater, imaginació fecunda al servei d’una literatura aliena al seu entorn, és a dir, i alienada, reduïa la nòmina d’autors catalans burgesos a dos: Joan Maragall i Joan Oliver (Pere IV). Fals. Ni això. De petit i de jove, Maragall, fill d’un afortunat grimpaire vallesà, jugava i s’enamorava pel carrer al barri menestral de Santa Caterina. Quan el seu pare va començar a prosperar de debò, l’hereu va rebutjar de manera explicita i tenaç convertir-se en burgès. Per coses de l’atzar, va esdevenir rendista, que no és el mateix.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

L'Oliver sí que va néixer al si d’una família de l’alta burgesia. A més de cofundador del Grup de Sabadell, de no menys elevades inquietuds literàries, era, segons m’explicava, dels eixelebrats que als anys 20, havent perdut al casino de Montecarlo fins el cotxe familiar de luxe, enviaven alegres telegrames: «Papá, mande fondos o me suicido». L’escriptura, les tensions socials i polítiques, la guerra i, sobretot, l’inconformisme radical el van portar a erigir-se en símbol i paradigma de l’escriptor antiburgès (el poema 'Porc', sense anar més lluny) i amic dels revolucionaris.

Deixant de banda que no hi ha novel·la burgesa sinó en tot cas antiburgesa, el problema de la literatura catalana no és el poder propi, sempre estantís, provisional, vicari i al capdavall fallit, sinó a l'inrevés. El problema del catalanisme literari és la burgesia. Prat de la Riba és un fill espiritual i polític de Maragall, independentista 'long term', que li va sortir més acomodatici i covard de l’esperat. Qui va defenestrar Cambó per les mateixes raons no va ser l’esquerra, sinó els poetes, Carner i Bofill i Mates. (Verdaguer no va ser perseguit per catalanista sinó perquè estava incòmode en el seu paper de blanquejador d’una família esclavista). Per tot això, perquè ho sabia, Jordi Pujol va mantenir sempre la cultura com més lluny de l’àgora i més arraconada millor.