Anàlisi

Amb una mica de bona política n'hi hauria prou

De vegades cal saber parar i baixar del tacticisme sense fi, acceptar les coses com són i posar-les a funcionar

3
Es llegeix en minuts

03a6f1d8-9586-46f5-a984-b08f42ff1484-hd-web / periodico

Algú li hauria de dir als líders dels quatre grans partits que, en algun moment, haurand’abandonar Neverland i oblidar-se de Peter Pan. A la nova generació de líders de la política espanyola li ha arribat l’hora de créixer, i ara és el moment. Quan, com Pedro Sánchez, vols ser president del Govern i no sumes prou vots, no tens altre remei que buscar socis i compartir l’exercici del poder. Quan, com Pablo Iglesias, has quedat el quart i perdut un milió i mig de vots, has de ser humil i flexible en les teves peticions. Quan, com Pablo Casado, has perdut més escons dels que vas ser capaç de conservar, no ets alternativa de govern. Quan, com Albert Rivera, aspiraves a quedar el segon i vas arribar el tercer, no pots comportar-te com si fossis el líder de l’oposició.

L’aspirant Sánchez va comparèixer davant del Congrés amb el mateix discurs que tenia preparat abans del pas enrere d’Iglesias. Com si no hagués passat res, ens va endossar una conferència inaugural plena de llocs comuns, esquitxats sobre la idea central que ell ja havia fet la seva part i queara els toca a als altres deixar-lo governar. Només molt al final hi va haver i va dir una cosa que els seus socis potencials podrien interpretar com una oferta.  Molt poc senyal per entreveure que el candidat ha entès, per fi, que un Govern de coalició no equival a una desgràcia i el secret resideix en el mateix que en qualsevol empresa o societat: funcionen millor quan tots els socis guanyen. A favor de l’aspirant la intel·ligència de traçar un discurs de base tan àmplia que serveix com a pista d’aterratge per a qualsevol acord. 

Casado va sortir a liderar l’oposició però es va quedar en una versió més cortès i educada que les consignes de la plaça de Colón. Han millorat les seves formes i el seu to, però el seu discurs continua semblant la insuportable lleugeresa del tertulià. Vint vegades va apel·lar tendrament el candidat al sentit d’Estat d’un partit que el va perdre el dia en què va marxar Mariano Rajoy.

El líder taronja s’ha quedat ja en exclusiva amb la plaça de ‘drama queen’ titular del Congrés dels Diputats. A Rivera li ha agafat la fal·lera que el camí de la Moncloa passa per la dreta extrema i la hipèrbole dialèctica. No espereu canvis. Va intentar compensar la seva falta de diputats amb gasolina dialèctica i va acabar cremat al seu propi foc abrasador. El candidat en va tenir prou amb negar-se a baixar al fang.

Iglesias va fer el que havia de fer i va reivindicar el seu gest i la fórmula del Govern de coalició davant la fredor del candidat, però sense cremar cap pont, ni trencar res irreparable. A l’aspirant no li va quedar més remei que començar a treballar i parlar de la coalició i els seus problemes i declarar-se disposat a assumir el risc.

Notícies relacionades

Ni Iglesias ni Sánchez disposen d’un relat solvent per justificar ni el fracàs de la investidura, ni una repetició electoral. Cap el tenia abans i cap el té ara. Si creuen el contrari, s’equivoquen i molt abans del que pensen es trobaran torejant amb la santa indignació dels seus propis votants, no amb la seva pacient decepció.

La majoria d’esquerra que va votar a l’abril ja sap que necessitem un Govern progressista, feminista, europeista i ecologista. Recordar-ho no ho farà més possible. De vegades cal saber parar i baixar del tacticisme sense fi, acceptar les coses com són i posar-les a funcionar. Amb el simple exercici d’una política realista, pragmàtica, flexible, en què el compromís i l’acord constitueixin una oportunitat, no un problema, n’hi ha prouper obrar el miracle.