Anar al contingut

Al contraatac

La Lluna és, aquests dies, «centre de gravetat permanent». Té un perquè i aquest dissabte és el dia clau: 50 anys exactes d'aquella trepitjada històrica

Totes estem mirant la Lluna, fins i tot sense voler-ho. No fa falta sortir, de nit, al balcó, ni alçar la vista al cel; n’hi ha prou amb no sostreure’s als mitjans, (premsa, ràdio, televisió, tota mena de xarxes) per advertir que la Lluna és, en aquests dies, “centre de gravetat permanent”. Té un perquè i aquest dissabte és el dia clau: 50 anys exactes d’aquella trepitjada històrica. Llegim sobre coets, astronautes, escafandres i punt d’ignició. Veiem, una vegada i una altra, el bo d’Armstrong deixant la seva empremta a la superfície lunar, l’aspecte rocós, l’areneta, la bandera. Però per damunt, molt per damunt de tanta imatge, a mi se m’imposa una de sola: la de la Lluna del film de Méliès patint l’impacte del coet a l’ull dret. 

No puc evitar-ho. La miro una vegada i una altra, i el cor se m’encongeix. Penso en el dolor del cos estrany a l’ull. En la palla a l’ull aliè. I recordo les paraules del poeta davant el ‘Piyayo’: “A mí me da pena y me causa un respeto imponente”. Per buscar-li consol i companyia, recordo aquell altre ull cinematogràfic tan bàrbarament (o artística) tallat, el d’‘Un perro andaluz’, de Buñuel.  No crec que hi hagi, en el cine, dos ulls més maltractats. Em fan mal tots dos. Però el de la Lluna em sembla encara més dolorós. Calculeu la velocitat i la mida del coet, i podreu fer-vos una idea de l’impacte. Terrible.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

No m’estranya, doncs, que, a partir de llavors (el film de Méliès és de 1902), la humanitat sencera s’hagi dedicat a reparar el desgreuge convertint la Lluna en la nineta dels seus ulls. Ho van fer, especialment poetes i homes de lletres: Poe, Jules Verne, Wells, Bradbury i Asimov. Com abans ho havien fet, amb evident sentit premonitori, Ludovico Ariosto i Cyrano de Bergerac. I com ho va fer García Lorca que, encara ple de bona voluntat, va arribar tard a prevenir-la: “Huye luna, luna, luna / que ya siento sus caballos”. També ho van fer –i ho segueixen fent– músics i cantors. Permetin-me que d’entre totes les cançons em quedi amb aquestes tres, ‘Moon river’ (bravo, Audrey Hepburn), ‘Fly me to the moon’ (bravo, Sinatra) i ‘Guarda che lluna’ (gràcies, Marino Marini) amb què em vaig atrevir a sortir a ballar (ballar enganxats) un estiu de 1958.

Però tot i així, amb tota aquesta música de fons, amb tots els versos al meu abast, amb la ciència al meu favor, em demano la lluna cada dia i cada dia la lluna se m’escapa. 

Dic jo que aquesta és la seva venjança.

Temes: Lluna Música Cine