Anar al contingut

Al contraatac

'Moda Valls' i 'gir Rufián'

JOSE LUIS ROCA

'Moda Valls' i 'gir Rufián'

Antonio Franco

Mentre a Catalunya no ens governen, pel que sembla l'especialitat d'Espanya és ara no saber nomenar els governants després de les eleccions

La 'moda Valls' està causant estralls. Pedro Sánchez, enlluernat pel que va passar a Barcelona, s’hi aferra tot i que no aconsegueix els èxits que desitja. Perdó, encara no ho he explicat: la 'moda Valls' consisteix a donar o rebre els vots a canvi de res. Sánchez intenta seguir-la amb una variant ‘light’: no intenta que votin a favor seu, demana simplement que no hi votin en contra, és a dir que s’abstinguin.

A Pablo Iglesias no li agrada la 'moda Valls' malgrat que a la seva 'cosina' Ada li va anar molt bé. Ell sembla que prefereix les rebaixes. Després de demanar molt, ara es conformaria amb un ministeri (sempre que fos personalment per a ell). Vol vigilar Sánchez des de dins. Tot i que parli d’una vicepresidència (i dilueixi aquesta pretensió proposant que n’hi hagi quatre) en aquest temps de retallades probablement acceptaria una petita cartera tècnica; els seus crítics diuen de sotamà que n’hi hauria prou amb el Ministeri d’Ultramar o el de Gràcia i Justícia, tots dos amb molta tradició en la història d’Espanya.

Manuel Valls, un animal polític, va actuar amb molta astúcia quan va dictar la seva 'moda', però ara en aquest país el que mana és el pagament trinco-trinco. Casado i Rivera, o Rivera i Casado –l’ordre dels factors no altera el producte, com ja saben fins i tot els de Vox–, van criticar Valls per fer una cosa que a ells els anava bé, però no estan disposats a imitar-lo. En aquests temps complexos de la nostra política ells defensen, paradoxalment, una de les especialitats de Jordi Pujol, el peix al cove o res. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Al referir-me a temps complexos no pensava només en la 'moda Valls'. Em venia al cap, així mateix, el 'gir Rufián'. Gabriel Rufián era el polític de base més tosc i aspre de tot Espanya, fins al punt que els periodistes seriosos d’aquest país ni tan sols s’atrevien a fer bromes amb el seu cognom malgrat que era facilíssim (sinònims seus, segons el diccionari, són les paraules ‘bergant’, ‘truà’ i ‘brètol’). Però, ara que l’han fet cap, ha fet un gir espectacular cap al possibilisme, reconvertint-se en un home constructiu, i aquells periodistes busquen els antònims idonis per adorar-lo després de la seva caiguda del burro camí de Damasc i els surten floretes com ara ‘noble’ i ‘digne’.

Ho explico malgrat el risc que corro jo mateix cada vegada que faig broma amb els cognoms de la gent. Però alguna cosa hem de fer mentre no ens governen, com passa a Catalunya, o mentre no saben nomenar els governants després de les eleccions, que és ara, pel que sembla, l’especialitat d’Espanya.