Falsos emprenedors

Si hi ha una cosa que sembla que mai s’extingirà en el capitalisme són els eufemismes. El pobre Marx, quan parlava de la propietat dels mitjans de producció, segurament no va entreveure un món en què qualsevol autònom amb una bici i una motxilla, o un ‘mac’ de segona mà, –o un contracte de professor associat de 400 euros mensuals en una universitat pública, que per al cas és el mateix– és considerat un professional liberal la iniciativa del qual s’ha de celebrar com si fos un magnat de Silicon Valley.

Més fàcil és congratular-se parlant d’altes taxes d’emprenedoria catalana com feia el president Torra en un dels seus tuits o celebrar com fan tots els governs de torn la pujada de l’ocupació estiuenca, el pa per a avui i fam per a demà perpetu de l’economia espanyola.Però darrere d’aquesta boira de paraules el que s’amaga és la voluntat detapar el problema de fonsi és que la societat ha normalitzat l’externalització dels costos socials cap als treballadors.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Els precaris també són falsos autònoms, només que en lloc de tenir sempre el mateix pagador es guanyen la vida fent de jornalers de la medicina, l’hostaleria, el transport, el periodisme, el dret o les tecnologies de la informació, generalment a preus/hora que fan impossible arribar al salari mínim, però que ni els ocupadors ni els clients estan disposats a pagar millor. O sónpersones amb contractes dèbilsque tenen com a alternativa el no-res.

Margaret Thatcher va vendre la moto que l’únic que impedia a cada persona ser rica era la falta d’esforç.Un discurs per a bornis que es neguen a veure, en un regne de cecs que ens porten el menjar o atenen els nostres avis, i a qui els sindicats no acaben d’atendre, ancorats com segueixen en velles formes d’organització que ignoren a qui el sistema repeteix insistentment que la seva “llibertat” com a petits emprenedors o la seva “seguretat” com a contractats precaris els converteix en autèntics privilegiats.