Moment Federer

A hores d’ara, encara no sé com va ser possible que Federer perdés la final de Wimbledon. Però la va perdre, en un partit que totes les cròniques diuen que passarà a la història i que serà recordat per les generacions actuals i les futures. "Tots el voldran recordar", va declarar el suís al final del matx, "excepte jo, que miraré d'oblidar-lo tan aviat com pugui, tot i que un dia potser hi tornaré i pensaré que no ha estat tan malament, al cap i a la fi". És el Federer que descriu David Foster Wallace en un dels articles que recull l’edició de Periscopi: 'He ballat (breument) la conga'. Hi parla del 'Moment Federer', aquell "cony d’experiència quasi religiosa" que ens aporta la visió del joc de l’home que practica un "estoïcisme a l’antiga".

Llegeixo el text deliciós de Foster Wallace just quan s'acaba el partit: "La subtilesa, el toc i la finesa no han mort en l’era del joc de potència des del fons". És el moment apropiat per adonar-se de la grandesa del tennista, digne en la derrota, humil en la victòria. L’elegància delicada en uns dies on els fonaments són la pètria energia, el coratge i la velocitat. El ‘tempo’ de Federer és de porcellana. Encara que perdi.