REVISIÓ

Tot es va fer fatal

«Vam deixar que es destruïssin tres milions de llocs de treball. I com ho vam fer fatal, ja és hora que algú ho digui», es desfoga Octavio Granado

2
Es llegeix en minuts
rosas48989743 granado seguridad social uimp190708131021

rosas48989743 granado seguridad social uimp190708131021 / Roman G Aguilera

El secretari d’Estat de la Seguretat Social, Octavio Granado, acaba de reconèixer que el Govern socialista del qual formava part el 2008 ho va fer fatal. “Vam deixar que es destruïssin tres milions de llocs de treball. I com ho vam fer fatal, ja és hora que algú ho digui”, va dir aquesta setmana en una conferència a la Universitat Internacional Menéndez Pelayo.

La condició socialista de Granado està fora de dubte. Sempre ha sigut una persona franca. I abans de deixar definitivament la vida política ha decidit fer un exercici pled’autocrítica sobre una cosa que l’estava minant per dins. “Ho vam fer fatal”.

Segons la seva opinió, haver trencat el catecisme socialista i haver avançat en la precarietat laboral (amb més contractes parcials i temporals), com va recordar que va fer Felipe González el 1991, hauria evitat el desastre. 

A la crisi de la primera meitat dels 90, es va destruir una mica més d’un milió d’ocupació, l’atur va augmentar en 1,4 milions i la taxa d’atur va pujar 9 punts, fins al 24,55%.

En la que va tenir lloc a partir del 2007, es van destruir 3,7 milions de llocs, l’atur va augmentar en 4,3 milions i la taxa d’atur va pujar gairebé 19 punts, fins a voejar el 27%.

La reflexió de Granado convida a recordar.

El 2007, quan la bombolla estava a punt d’esclatar, la taxa de temporalitat estava en un màxim històric pròxim al 35%. És difícil que llavors algú pogués pensar en la conveniència de més precarització.

El bany de realitat va arribar l’estiu del 2011. Aleshores ja s’havien destruït dos milions de llocs de treball i l’atur gairebé s’havia triplicat, fins a fregar els 5 milions de persones. El BCE havia hagut de sortir al rescat del deute espanyol i en una carta que es va mantenir en secret durant anys va exigir una reforma laboral dràstica al Govern de Zapatero.

Llavors sí. Es va suspendre la limitació que impedia encadenar més de dos anys contractes temporals i es va fer possible contractar un jove de 30 anys per 480 euros al mes fins a complir l’edat de 33. “El Govern prefereix un contracte temporal a un aturat”,va aconseguir dir el llavors ministre de Treball, Valeriano Gómez

Més greu va ser el retard dels sindicats. En plena sagnia d’acomiadaments, els salaris pactats continuaven creixent i la remuneració per hora treballada pujava per sobre del 6% el 2008, abans de la terrible pèrdua de gairebé 1,2 milions de llocs de treball de l’any següent. Va caldre esperar al 2012 perquè la pujada pactada en salaris fos la menor en 30 anys.

Notícies relacionades

També va trigar a arribar el model de reducció de jornada amb recolzament de diners públics que estava ajudant a passar la crisi a països com Alemanya, Bèlgica o Àustria.

Tot va arribar tard. I també, la recuperació.  El 2016 i el 2017, amb l’etapa de creixement ja en marxa, seguien les retallades salarials. 

Temes:

Crisi Atur