La crueltat de la moderació

La interessant entrevista de Núria Marrón amb la sociòloga Leticia Sabsay produeix un profund desassossec. L’acadèmica apunta a la idea de l’estètica de la crueltat. La violència exercida sobre els cossos que el sistema conclou que ‘valen menys’ és cada vegada més visible. El petit Aylan estirat en una platja, el pare i el seu nadó al Río Bravo... Els veiem i generen el que Sabsay defineix com “una espècie de plaer, de fascinació i, alhora, d’anestèsia”. Normalitzem la crueltat sobre els que considerem inferiors, sobre ‘els altres’, alhora que ens refugiem en el ‘nosaltres’. “S’han de buscar maneres de radicalitzar la democràcia en un sentit més popular”, proposa Sabsay, i recorda les manifestacions feministes massives.

Radical. Així és titllat despectivament el feminisme que es nega a deixar ningú enrere, que entén que la seva lluita són moltes lluites, també les dels migrants, els explotats, els oblidats... Davant aquesta suposada radicalitat s’exhorta a la moderació. És a dir, a seguir amb els genolls clavats al terra del sistema. Allà, on descansen els cadàvers dels que no interessen.