L'ENDIMONIADA INVESTIDURA

Podem davant el mirall

A Pablo Iglesias li correspon fer sacrificis en el format del futur govern

2
Es llegeix en minuts
undefined48989061 pablo iglesias190708205858

undefined48989061 pablo iglesias190708205858 / J J Guillen

S’ha imposat la idea que un acord entre Sánchez i Iglesias ensopega amb una qüestió d’egos i càrrecs, i aquesta idea, per atractiva que resulti, no explica per si sola perquè l’esquerra té tantes dificultats a posar-se d’acord per a una investidura. Egos, haver-n’hi n’hi ha, entre dues figures de l’esquerra que sempre s’han mirat de reüll.

L’un ve d’un 15-M que va ser determinant però les imatges del qual s’han difuminat a mesura que el PSOE s’afirmava com l’urna més efectiva per fer front a la irrupció de l’extrema dreta. L’altre ha crescut en el fragor de batalles caïnites que ha guanyat amb una barreja de gosadia, baraca i tenacitat.

Qualitats que han acabat fent de Sánchez un oponent de molta cura. Un ‘killer’, tant per als seus com per als aliats potencials. Malgrat les ensopegades dels últims mesos, que no són poques, Iglesias està convençut que, sense la seva presència en el Consell de Ministres, no hi haurà govern d’esquerres. Des de la lògica de les bases d’Unides Podem cridades a votar, s’entén que així sigui. Però amb un bloc de dretes que frega la meitat de l’electorat, les coses es poden veure d’una altra manera. Ja vam passar per això en els anys vuitanta, quan el PCE afirmava que, sense els comunistes, no hi hauria política d’esquerres. No sé si hi va haver ‘política d’esquerres’, però sí que hi va haver un canvi. El canvi més gran que va experimentar la política espanyola des de l’inici de la transició. Amb el PCE veient-lo passar davant dels seus locals.

Notícies relacionades

Ningú pensa ara, tret dels devots de Tezanos, que el PSOE pot aconseguir una majoria absoluta. Entre altres raons perquè Sánchez també pagaria el preu d’una repetició electoral i les dretes explorarien fórmules més eficients. Però alguna cosa recorda aquells anys vuitanta: un PSOE que puja sense parar en els sondejos i un Podem que no aconsegueix aturar ni la sagnia electoral ni les divisions. Comprenc que Iglesias i Montero demanin un Govern de coalició. N’hi ha hagut en altres països europeus (amb resultats poc atractius, per cert, per a l’esquerra més resolta). Però d’acord amb l’oposició unànime de l’executiva del PSOE no estic segur que rebutjar l’última oferta de Sánchez i apel·lar a una consulta de resultats massa obvis, sigui la posició més perspicaç. Ni, probablement, la més útil per a una recuperació de Podem.

Molt es parla d’egos i càrrecs, però la qüestió de fons és política.  ¿Què és mes eficaç per fer front a la irrupció de VOX i a la seva capacitat de contaminar la política espanyola? Construir un govern d’esquerres, amb Iglesias de vicepresident, o implementar una estratègia moderada, des de l’esquerra, liderada pel PSOE i amb la col·laboració d’Unides Podem, que fiscalitzi polítiques avançades que permetin ocupar l’esquerra, però el centre del tauler polític. Aquell que Ciutadans ha abandonat. Si es pensa que el segon és més eficaç, a Podem li correspon fer sacrificis en el format del govern i reflexionar sobre les polítiques que toca implementar en una societat com l’espanyola on el tripartit de dretes suma gairebé la meitat de l’electorat.